Back أجليا Arabic Аглая (харыта) Byelorussian Aglaia (Fulenn) Breton Aglaia Czech Aglaia (Charis) German Αγλαΐα Greek Aglaea English Aglajo Esperanto Aglaya Spanish Aglaia Basque
  | |
| Tipus | deïtat grega |
|---|---|
| Context | |
| Mitologia | Religió a l'antiga Grècia |
| Dades | |
| Gènere | femení |
| Família | |
| Cònjuge | Hefest |
| Mare | Eurínome |
| Pare | Zeus |
| Fills | Morfeu, Euclea, Eupheme, Euthenia i Philophrosyne |
| Germans | Eufròsine i Talia |
| Altres | |
| Part de | Càrites |
En la mitologia grega, Aglàïe o Aglàïa (en grec antic Ἀγλαΐα -ΐας, Ἀγλαΐη -ΐης 'la que brilla', 'l'esplendorosa', 'l'esplèndida';[2] llatí Aglaia -ae, Aglaiē -ēs)[3] era la més jove i bella de les tres Càrites. Simbolitzava la intel·ligència, el poder creatiu i la intuïció de l'intel·lecte. Era filla, com les seves germanes Eufròsine i Talia, de Zeus i de l'oceànide Eurínome, o d'Helios i Egle.
Les Càrites o Gràcies viuen a l'Olimp en companyia de les Muses, amb les quals de vegades formen cors. Pertanyen al seguici d'Apol·lo, el déu músic. Acompanyen tot sovint Atena, deessa de les tasques femenines i de l'activitat intel·lectual, i també Afrodita, Eros i Dionís.
Així com la tradició més difosa és la d'Hefest casat amb la deessa Afrodita, en d'altres és esposa d'Aglaia, i segons la tradició òrfica foren pares d'aquests personatges:
- Euclea (Εὔκλεια), deessa de la bona reputació i la glòria.
- Eufema (Εὐφήμη), deessa del correcte discurs.
- Eutenea (Εὐθηνία), deessa de la prosperitat i la plenitud.
- Filofròsine (Φιλοφροσύνη), deessa de l'amabilitat i la benvinguda.[4]
- ↑ El mot és tetrasil·làbic en llatí. L'adaptació al català, doncs, ha d'ésser: Aglàïa
- ↑ En Miquel Dolç 1984, pàg. 176, comenta: «El „déu del Cintos“ (cf. Aetna 5, n. 2) és Apol·lo (Febus); Bacus, el déu del vi i de la disbauxa; Aglaie, la més jove de les tres Gràcies, personificacions de l'encís i de la bellesa».
- ↑ Mot tetrasil·làbic: Āglăĭă, Āglăĭē, cf. el vers: «Cȳnthĭŭs ĕt Mūsae, Bācchŭs ĕt Āglăĭē» ‘Apol·lo i les Muses, Bacus i Aglàïe’. Appendix virgiliana. Epigrames. IX. Ad M. Velerium Messalam Corvinum, vers 60. La traducció d'en Miquel Dolç 1984, pàgs. 176-177 fa: «Quant a nosaltres, si podem, en la nostra humilitat, moure una lloança als poemes que amb tu compongueren els déus, el déu de Cintos (=Apol·lo) i les Muses, Bacus i Aglaie, si podem, en un poema nacional, atènyer Cirenes i les sals gregues, ja ens hem avançat a les nostres esperances mateixes. Això és prou: no tinc res de comú amb el poble groller».
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 88. ISBN 9788496061972.