Biografia | |
---|---|
Naixement | 5 gener 1667 ![]() Venècia (Itàlia) ![]() |
Mort | 5 gener 1740 ![]() Venècia (Itàlia) ![]() |
Mestre de capella Scuola del Spirito Santo (en) ![]() | |
1736 – ![]() | |
Activitat | |
Lloc de treball | Dresden Venècia ![]() |
Ocupació | compositor, cantant, organista ![]() |
Gènere | Òpera i música sacra ![]() |
Moviment | Música barroca ![]() |
Professors | Giovanni Legrenzi i Lodovico Fuga (en) ![]() ![]() |
Alumnes | Giovanni Battista Pescetti i Jan Dismas Zelenka ![]() |
Instrument | Orgue ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Antonio Lotti (Venècia, 5 de gener de 1667 – Venècia, 5 de gener de 1740) fou un compositor italià del darrer Barroc.
Lotti va nàixer l'any 1667. No se sap si va nàixer a Venècia o a Hannover (on son pare, Matteo, era mestre de capella).[1] Després d'estudiar amb Giovanni Legrenzi, Lotti va fer la seua carrera a la Basílica de Sant Marc de Venècia, primer com a cantant contralt, després com a ajudant del segon organista, després com a segon organista, a partir de l'any 1704 com a primer organista, després d'un llarg noviciat amb càrrecs menys importants. Va mantenir aquest lloc tota la seva vida, exceptuant dos anys (1717/19) que passà a Dresden invitat pel príncep elector Frederic August, que li encomanà la composició i muntatge d'algunes òperes, entre elles algunes de les seues òperes van ser estrenades. Amb ell es traslladaren a la ciutat alemanya el llibretista Lucchini, alguns instrumentistes de Sant Marc i una companyia de cant de la que formava part la seva esposa, Santa Stella, en qualitat de <prima donna>.
Va tornar a Venècia l'any 1719 (hi va romandre fins a la seua mort), Lotti abandonà definitivament el teatre per a dedicar-se solament a la producció sacra (principalment polifònica) i de cambra. Però en el lapsus de temps que va de 1692 a 1719 havia compost una vintena d'òperes, totes elles representades. Lotti no s'apartà mai de les regles fonamentals de l'escola veneciana, ans al contrari continuà l'estil de Legrenzi, donant el màxim relleu a la vocalitat melòdica de les àries. Encara que conservant rigorosament les formes de la tradició va saber acollir amb gran equilibri les lliçons de l'escola napolitana i, sobretot, les del seu coetani Alessandro Scarlatti.