Biografia | |
---|---|
Naixement | 3 març 1939 (85 anys) Boulogne-Billancourt (França) |
Formació | Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq St Clare's, Oxford (en) |
Activitat | |
Ocupació | actriu, traductora, realitzadora, directora de teatre, directora de cinema, guionista, directora artística |
Activitat | 1961 - |
Membre de | |
Gènere | Teatre |
Participà en | |
1978 | 31è Festival Internacional de Cinema de Canes |
1974 | 27è Festival Internacional de Cinema de Canes |
Família | |
Pare | Alexandre Mnouchkine |
Premis | |
| |
Lloc web | theatre-du-soleil.fr… |
Ariane Mnouchkine (Boulogne-Billancourt, 3 de març de 1939) és una actriu, pedagoga i directora de teatre i cinema francesa que el 1964 va fundar el Teatre del Sol. És una de les desenvolupadores i representants més destacades en els darrers temps del teatre físic, del teatre intercultural i de la direcció escènica, segons la concepció actual del teatre, a la qual supera la seva subordinació exclusiva al text teatral.[1][2]
El seu mètode de treball es basa en la creació col·lectiva. Així, ella no distribueix mai els papers entre els actors, per exemple. Dona molta importància a l'escenografia i l'expressió corporal, i tracta la veu a la manera del teatre oriental. Lluny del naturalisme, per a ella el teatre ha de semblar el més teatral possible. Apareix sempre a l'inici i al final de cada obra de teatre. Ha presentat sovint obres amb textos occidentals, clàssics, com Molière, o actuals, com Hélène Cixous, amb posades en escena que poden fer pensar en elements del teatre indi, japonès o asiàtic en general, especialment del kabuki. D'obra fortament política, considera clau la relació entre teatre i societat.
Per exemple, el 1970, amb el Théâtre du Soleil van presentar 1789 en una mena de festa política i teatral, la revolució francesa vista des del punt de vista de les classes baixes. El seu Teatre del Sol va associar-se amb el Grup d'Informació Presó, d'Hélène Cixous i Michel Foucault, i junts van muntar espectacles a presons, que sovint van acabar amb càrregues policials. El 1971 va ser una de les signants del Manifest de les 343 putes i el 1995 va fer una vaga de fam contra les massacres de Bòsnia i Hercegovina.
El 2011 és guardonat amb la Medalla Goethe.[3]