Arquitectura high-tech

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

El high-tech (alta tecnologia) és un estil arquitectònic^[1] que es va desenvolupar durant els anys 1970. És un estil on prevalen materials industrials i tècnics utilitzats de manera visible en sostres, pisos i murs.

Pren el seu nom del llibre High-Tech, The Industrial Style and Source Book for The Home, publicat el 1978 per Joan Kron i Suzanne Slesin.^[2] També s'utilitza el terme «tardo-modern.^[3] L'arquitectura high-tech inicialment va implicar una revitalització del moviment de l'arquitectura moderna; un desenvolupament natural de les idees precedents però recolzat en la innovació i la tecnologia. Aquest període fa de pont entre l'arquitectura moderna i el postmodernisme; s'insinua en un d'aquests períodes grisos on no hi ha un límit clar entre la fi d'un període i l'inici d'un altre.

Hi havia una desil·lusió creixent sobre el progrés i evolució de l'arquitectura moderna. La concreció dels projectes de desenvolupament urbà proposats per Le Corbusier, va conduir a una ciutat terriblement monòtona.^[4] Més encara quan eren realitzats de forma estandarditzada. L'entusiasme per als criteris econòmics i racionalistes va conduir a la construcció d'edificis amb acabats de qualitat extremadament baixes i un paisatge urbà avorrit.^[4] Molts dels barris residencials dissenyats van degenerar en llocs on regnava la disgregació social, la violència i la delinqüència al llarg del món. Com a conseqüència, la gent es desil·lusionava respecte de la imatge de progrés que se li proposava i al món occidental va començar a reconèixer-se l'error que s'havia comès.

De qualsevol forma el desenvolupament de l'arquitectura moderna va prevaler i una part de la societat va apropiar l'estètica moderna. Va prendre a més elements del Moviment Metabolista dels anys 1960 on la tecnologia arribava a l'extrem d'imaginar edificis i ciutats de ciència-ficció. En aquestes idees van destacar el grup Archigram i arquitectes japonesos enrolats en el Metabolisme, com Kenzō Tange, Kiyonori Kikutake, Kishō Kurokawa i uns altres. Això era d'esperar, ja que els edificis moderns eren molt tous i flexibles i la novetat del seu aspecte estètic s'havia adoptat. El high-tech és una resposta a això i crea una estètica molt nova: glorificant la fascinació per la contínua innovació tecnològica.