Art funerari

Art funerari

Tipus	gènere artistic

L'art funerari és qualsevol obra d'art que forme part o siga en un dipòsit de restes de morts. Un terme general per a aquest dipòsit és tomba, mentre que el dipòsit funerari, el formen objectes —diferents a les despulles humanes— que se n'han col·locat a dins.^[1] Entre aquests objectes hi ha les pertinences dels difunts, objectes creats per a l'enterrament, o versions en miniatura d'objectes que es creien necessaris en l'altre món.

El coneixement de moltes cultures sense escriptura s'ha basat en gran manera en aquestes fonts. L'art funerari pot tenir moltes funcions culturals, com ara en els ritus de soterrament; servir com un objecte per a ser usat pel difunt en l'altre món i per a celebrar la vida i els èxits del mort, com a part de pràctiques de culte als ancestres centrades en el parentiu o com una exhibició dinàstica exposada al públic. També pot funcionar com un recordatori de la mortalitat humana, com una expressió de valors i rols culturals i ajudar que els esperits dels morts siguen propicis, mantenir-ne la benevolència i prevenir la intrusió no desitjada en els afers dels vius.

El dipòsit d'objectes amb una intenció estètica aparent es podria remuntar als neandertals fa 50.000 anys^[2] i es troba en quasi totes les cultures posteriors: la cultura hindú n'és una excepció notable.^[3] Moltes de les creacions artístiques més conegudes de cultures anteriors —des de les Piràmides d'Egipte i el tresor de Tutankamon fins als Guerrers de terracota que envolten la tomba de l'emperador Qin, el Mausoleu d'Halicarnà, el Sutton Hoo i el Taj Mahal— són tombes o objectes trobats a dins o al seu voltant. En la majoria de casos, es va produir art funerari especialitzat per a l'elit política i econòmica, tot i que els soterraments de persones normals podien incloure monuments i dipòsits funeraris senzills, usualment dels seus béns.

Un factor important en l'evolució de les tradicions de l'art funerari és la diferència entre el que estava destinat a ser visible per als visitants o per al públic després d'acabades les cerimònies funeràries, i el que no. El tresor de Tutankamon, posem per cas, tot i que era excepcionalment abundant, no pretenia pas ser vist per persones després d'haver estat dipositat, mentre que l'exterior de les piràmides era una demostració permanent i molt efectiva del poder dels seus creadors.^[4] Una divisió semblant es pot veure en les tombes de l'Extrem Orient. En altres cultures, quasi tot l'art relacionat amb l'enterrament, tret de limitats aixovars funeraris, pretenia fer-se visible al públic o, si més no, als admesos com a custodis. En aquestes cultures culminaren tradicions com ara la dels sarcòfags esculpits i les tombes monumentals dels grecs i romans i, més tard, del món cristià. El mausoleu, destinat a ser visitat, fou el tipus de tomba més freqüent en el món clàssic i, més tard, fou comú en la cultura islàmica.