Avantatge del primer moviment en escacs

Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs.

L'avantatge del primer moviment en escacs es refereix a l'avantatge inherent del jugador (de blanques) que fa el primer moviment de la partida. Els jugadors d'escacs i els teòrics del joc en general estan d'acord en el fet que les blanques comencen la partida amb cert avantatge. Estadístiques compilades des de 1851 donen suport a aquest punt de vista, ja que mostren com les blanques, de manera consistent, guanyen amb una freqüència una mica més gran que les negres, generalment aconseguint entre el 52 i el 56% dels punts.^{[n 1]} El percentatge de puntuació és similar per partides de torneig entre humans i per partides entre ordinadors. Nogensmenys, l'avantatge de les blanques és menor en partides d'escacs ràpids i en partides entre humans no experts.

Jugadors i estudiosos dels escacs han debatut durant molt de temps si, donat un joc perfecte per ambdós bàndols, la partida hauria d'acabar en una victòria per les blanques o bé en un empat. Com a mínim des de 1889, quan el campió mundial Wilhelm Steinitz va tractar el tema, el consens majoritari és que amb un joc perfecte la partida ha d'acabar en taules. No obstant això, alguns jugadors destacats han al·legat que l'avantatge de les blanques ha de ser suficient per guanyar: Weaver Adams i Vsèvolod Ràuzer van afirmar que les blanques han de guanyar després de fer com a primer moviment 1.e4, mentre que Hans Berliner opinava en canvi que és després de 1.d4 que les blanques han de guanyar. Actualment no és possible de determinar amb seguretat si algun dia els ordinadors acabaran per resoldre el debat en determinar el resultat d'una partida d'escacs perfectament jugada, com ja han fet amb les dames.

Alguns jugadors, inclosos campions del món com ara José Raúl Capablanca, Emanuel Lasker i Bobby Fischer, van expressar temors d'«una mort per taules» a mesura que s'analitzava més profundament el joc. Per disminuir aquest risc, Capablanca i Fischer van proposar en el seu moment variacions dels escacs^{[n 2]} per renovar l'interès en el joc, mentre que Lasker va suggerir canviar la manera d'assignar puntuació en cas de taules i ofegats

Des de 1988, els teòrics dels escacs han desafiat opinions fins a aquell moment ben establertes sobre el suposat avantatge de les blanques. El Gran Mestre (GM) András Adorján va escriure una sèrie de reeixits llibres amb el lema «Les negres estan bé!» («Black is OK!» en l'original en anglès), on sostenia que la percepció general que les blanques tenen avantatge té un major fonament en la psicologia que en la realitat. El GM Mihai Suba i d'altres han fet notar que algunes vegades la iniciativa del blanc desapareix a mesura que avança el joc sense una raó evident. L'estil que preval en l'actualitat per jugar amb les negres és el de buscar posicions dinàmiques i desequilibrades amb un contrajoc actiu, més que merament intentar igualar.

Els autors moderns també opinen que les negres tenen certs avantatges propis que fan de contrapès a l'avantatge del primer moviment de les blanques. El consens existent en el sentit que les blanques han d'intentar guanyar pot ser una càrrega psicològica per al jugador que porta les blanques, i que de vegades perd precisament perquè s'esforça massa a guanyar. Encara més, d'acord amb la teoria de jocs, jugar en segon lloc pot ser avantatjós perquè les blanques han de revelar les seves intencions abans. Algunes obertures són per tant considerades bones per les negres però no tant per les blanques, perquè el temps extra de les blanques permet a les negres d'ajustar-se amb anticipació als plans de l'oponent. Algunes obertures simètriques (és a dir aquelles en què tots dos jugadors fan els mateixos moviments) també poden portar a situacions on moure primer és un desavantatge, sigui per motius psicològics o objectius.

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «n» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="n"/> corresponent.