Back Bakantice BS Bacchant German Bakĥantinoj Esperanto Bacantes Spanish Bakanteak Basque Bakkant NN Bacantă Romanian Bakhantke Slovenian
  | |
| Altres | |
|---|---|
| Equivalent | Mènades |
_-_Bacchante_on_a_Panther_(1855).jpg)
Les bacants eren seguidores del culte al déu Bacus, conegut també com a Dionís o Rugent.[1] Anaven en processó a la muntanya, ballaven fins a l'èxtasi, caçaven animals i els menjaven crus. També s'anomenaven bacants a les nimfes mènades i tíades, que habitaven la naturalesa més salvatge, representant la força fecundant de la natura i els esperits orgiàstics de la terra, i que feien de sacerdotesses de Bacus, formant part del seu seguici i dels seus rituals.[2][3][4] El seu símbol primordial era el tirs.
El culte al déu Bacus, encara que actualment estigui associat simplement a l'embriaguesa, a l'antiga Grècia va ser molt important i fins i tot va influir molt en el pensament filosòfic dels grecs. Originalment, Bacus era un déu traci que va anar aglutinant diferents ritus. El descobriment de la cervesa i posteriorment el del vi va ser associat pels agricultors a un déu pres de la «bogeria divina».
Posteriorment, la unió de Bacus amb el déu Pan li va fer un gir feminista a causa dels ritus de fertilitat del culte a aquest darrer: les bacants, o adoradores del déu Bacus, eren les qui duien a terme aquests ritus, els «misteris bàquics», cerimònies secretes gairebé sempre prohibides als homes. A Roma les bacanals o orgies es van obrir a tothom, degenerant de tal manera que el Senat les va prohibir.
- ↑ Les bacants. Traducció catalana de Maria Rosa Llabrés. Martorell: Adesiara, 2021.
- ↑ Plàcid Fito i Calabuig, Antologia de textos llatins per a batxillerat, Universitat de València, 2002. ISBN 9788437055121 (català)
- ↑ M. A. Ferrer, Bacus dels rites i els rostres, editorial Arola, 2001. (català)
- ↑ E. M. Koppel, Las esculturas romanas de Tarraco, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1986. (castellà)