Bohumil Hrabal (Brno, Imperi Austrohongarès, 28 de març de 1914 - Praga, República Txeca, 3 de febrer de 1997) fou un dels escriptors txecs amb més renom del segle xx.[1][2]
Nat a la ciutat morava de Brno, cresqué a Nymburk, on el seu padrastre era el gerent —i posteriorment director— d'una fàbrica cervesera. Estudià dret a la Universitat Carolina de Praga, doctorant-se'n tardanament el 1946, acabada la guerra. Tanmateix mai treballà en aquest camp sinó que abans de dedicar-se plenament a l'escriptura, exercí feines d'allò més diverses (sovint font d'inspiració per als seus relats): oficinista, ferroviari (durant la Segona Guerra Mundial, cosa que inspirà Trens rigorosament vigilats), viatjant de comerç, obrer en una fàbrica siderúrgica («Jarmilka», narració de Els enraonaires; contes de Anunci d'una casa on ja no vull viure), trinxador de paper vell (Una solitud massa sorollosa) o tramoista en un teatre del barri de la perifèria de Praga on vivia.
Hrabal començà a publicar el 1963, passat el cop d'estat comunista i els anys de l'estalinisme, i l'alegria de poder ser molt llegit li durà poc, perquè a partir de 1970 (després de la primavera de Praga i amb la re-ocupació soviètica) hom li prohibí publicar, tal com passà a la majoria dels escriptors txecs.
Autor d'una obra extensa i de gran qualitat, és considerat un dels grans escriptors txecs del segle xx juntament amb Jaroslav Hašek, Karel Čapek i Milan Kundera.
El seu estil s'intueix molt sofisticat sota una escriptura "abocada a raig" i aparentment desendreçada, que reflecteix el parlar dels homes senzills i alegres a qui dona veu (gent de fet ben culta i bastant deprimida, parents inclosos), tot fent servir sovint la tècnica del llarg monòleg joyceà, amb un sentit de l'humor que fa pensar en les gràcies i en les desgràcies. El gust pels gats, la cervesa, la molta filosofia llegida i l'alta cultura en general, més l'experimentació mítica i formal, fan la seva obra especialment apreciable però ben complicada de jutjar.