Back كارلا فولتولينا ARZ Carla Voltolina English Carla Voltolina French Carla Voltolina Italian Carola Voltolina Latin Карла Волтолина Macedonian Вольтолина, Карла Russian
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 14 juny 1921  Torí (Itàlia) | ||
| Mort | 6 desembre 2005 (84 anys) Roma | ||
| Formació | Università degli Studi di Firenze | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | periodista, psicòloga, partisana | ||
| Nom de ploma | Carla Barberis | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Alessandro Pertini (1946–1990) | ||
| Premis | |||
Carla Voltolina (Torí, 14 juny 1921 - Roma, 6 desembre 2005) Coneguda també com a Carla Pertini, va ser una periodista i psicòloga italiana, partisana durant la Segona Guerra Mundial, va ser condecorada amb la Creu de Guerra al Valor Militar pel seu valor. Va exercir com a Primera dama d'Italia durant la presidència del seu marit Sandro Pertini.[1]
Filla de Luigi Voltolina, un oficial de l'exèrcit italià originari de Chioggia, i de Rosa Barberis, de Piovà Massaia (AT),[2] tenia dues germanes, Laura i Luisa i un germà, Umberto, nascut l'any 1940.[2] Als sis anys, el seu pare la va matricular a un curs de natació, esport en el qual va guanyar diversos trofeus competint amb l'equip de la Juventus.[3] Un cop acabats els estudis superiors, es va inscriure a la facultat de ciències polítiques de la Universitat de Torí, però va haver d'interrompre la carrera a causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
El 8 de setembre de 1943, es va produir l'Armistici entre Itàlia i les forces aliades i Voltolina es va unir a la Resistència. Va participar en diverses accions com enllaç de les Brigades Matteotti, [4] primer a Torí i després a les Marques.[5] Detinguda per les SS durant una batuda i a punt de ser afusellada,[6] va aconseguir fugir gràcies a la col·laboració del metge d'un hospital. A la Roma ocupada pels alemanys, va col·laborar amb el cap de la premsa clandestina socialista Eugenio Colorni.[5] Després de l'alliberament de la ciutat, va continuar el seu compromís amb la Campanya d'alliberament d'Itàlia traslladant-se al nord, encara en mans dels Feixistes i els Nazis. Durant aquell període, va conèixer Sandro Pertini que actuava en aquella zona com a representant del Comitè d'Alliberament Nacional. Pertini ja era un líder conegut per haver lluitat sempre contra el feixisme i haver patit diversos anys de presó i exili. Van coincidir a Milà, a casa de l'advocat Arialdo Banfi, a Via Modena, i ja no es van tornar a separar. Van conviure dos anys i després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, es van casar el 8 de juny de 1946,[7]en una cerimònia civil a la nova República Italiana.
Van anar a viure a Roma, en un pis que els va proporcionar Leonida Repaci; posteriorment es van traslladar a l'EUR, més tard a Montecitorio i finalment a prop de la Fontana di Trevi, a la via di Trevi, 86.[3] Immediatament després del seu matrimoni, Voltolina va començar la seva activitat periodística; Inscrita al registre de periodistes des de 1945, va col·laborar amb Il Lavoro di Genova i la revista Noi donne; també va dur a terme enquestes i investigacions amb la senadora socialista Lina Merlin sobre el tema de la prostitució a Itàlia, que després van plasmar en el llibre Cartes des de les cases tancades [5] i que el 1958 es va concretar amb la promulgació de la Llei Merlin que va derogar la prostitució a Itàlia i ordenar el tancament dels prostíbuls.[8]
La seva trajectòria periodística, especialitzada en reportatges parlamentaris i investigació, es va veure interrompuda quan Pertini va ser elegit president de la Cambra el 1968; Va abandonar el periodisme per considerar que no seria ètic redactar informes parlamentaris donat el càrrec del seu marit, tampoc va voler acceptar, anys després, el càrrec de presidenta de la Creu Roja, donant la següent explicació:
«Crec que no seria just que la meva persona fos associada o confosa amb la del President. Els italians han elegit Sandro Pertini, no a mi. Jo sóc la Doctora Voltolina i prou»
Aleshores va decidir continuar els estudis universitaris interromputs durant la guerra i, als 51 anys, es va llicenciar en ciències polítiques a l'Institut "Cesare Alfieri" de Florència amb una tesi sobre els asils per a la gent gran a Itàlia. Cinc anys més tard, va obtenir un segón grau en ciències socials en l'especialitat de psicologia, a la facultat de Magisteri de la Universitat de Torí, amb una investigació sobre la situació dels obrers a les fàbriques.[2]
Va treballar activament en el servei de drogodependències i alcoholisme del Policlínic Gemelli de Roma, a l'Hospital Monterverde de Roma i al servei de diagnòstic i tractament psiquiàtric de Santa Maria Nuova a Florència,[5] on va exercir de psicoterapeuta voluntària, activitat que també va realitzar a Prato i per la qual va obtenir el lliurament honorífic de les claus de la ciutat l'any 1999.[9]
Fins a la seva mort va estar inscrita al districte militar de Roma com a "combatent condecorada amb la Creu de Guerra " pel seu compromís amb la Resistència. El 23 de setembre de 2002, sota els seus auspícis, la Fundació Sandro Pertini es va establir a Florència.[10] Des del dia de la mort del seu marit, va voler ser anomenada Carla Pertini,[11] cosa que abans sempre havia rebutjat, fent servir sempre el seu nom de soltera.[12]
El 2003 va fer donació del Fiat 500 del seu marit matriculat el 1962 [13] al Museu de l' Automòbil de Torí.[3] Voltolina va morir el 6 de desembre de 2005 i com a darrers desitjos va demanar ser incinerada. Les seves cendres van ser enterrades al costat de la tomba del seu marit, al cementiri de Stella.[2]
- ↑ «Carla la partigiana». [Consulta: 31 desembre 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Il racconto della vita della moglie di Pertini, Carla Voltolina, in occasione del nono anniversario dalla scomparsa», 7 dicembre 2014.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Addio a Carla Voltolina una vita accanto a Pertini», 7 dicembre 2005.
- ↑ «Gisella e le altre, le idee differenti che hanno fatto la Resistenza».
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Carla Voltolina».
- ↑ «enciclopedia delle donne: Voltolina Carla» (en italià). [Consulta: 30 desembre 2024].
- ↑ «Addio Carla. Morta la moglie di Pertini».
- ↑ «Legge Merlin (1958)». [Consulta: 30 desembre 2024].
- ↑ «Carla Voltolina, biografia».
- ↑ «Storia della fondazione».
- ↑ Graziella Falconi. «Carla Voltolina Pertini. Quando disse: “Se ti fanno presidente vado a Nizza”». Arxivat de l'original el 28 gennaio 2019.
- ↑ Luciana Jorio. «Una first lady che al Quirinale preferisce tre stanze», 19 luglio 1978. Arxivat de l'original el 29 dicembre 2017.
- ↑ «È morta Carla Voltolina, vedova Pertini», 6 dicembre 2005.