Back Karel die Grote Afrikaans Karl der Große ALS ካሮሉስ ማግኑስ Amharic Carlos Magno AN Carl Micela Francena Cyning ANG शार्लेमन्य ANP شارلمان Arabic شارلمان ARZ Carlomagno AST Charles I (gazik ke Franca) AVK
Carlemany (llatí: Carolus Magnus o Karolus Magnus; alemany: Karl der Große; francès: Charlemagne; nascut probablement el 2 d'abril del 748 prop de Lieja i mort el 28 de gener del 814 a Aquisgrà) fou rei dels francs entre el 768 i el 814 i rei dels llombards entre el 774 i el 814. Reuní bona part de l'Europa occidental i central sota la seva autoritat i es convertí en el primer monarca d'Occident a ser coronat emperador des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident uns tres segles abans. Els seus dominis, que la historiografia moderna coneix com a Imperi Carolingi, foren l'escenari d'una evolució política i social que marcaria Europa durant tota l'edat mitjana.
Carlemany, el membre més destacat de la dinastia carolíngia, era el fill gran de Pipí el Breu i Berta de Laon. A la mort del seu pare el 768, esdevingué rei dels francs ensems amb el seu germà, Carloman I, que finaria tres anys més tard. Prosseguí la política del seu pare de protegir el papat i en fou el principal defensor, escombrant els longobards del nord d'Itàlia el 774. Una vegada consolidat el seu poder, es dedicà a expandir-lo en una sèrie de campanyes militars. Les guerres saxones foren un conflicte especialment cruent i costós que tenia com a objectiu subjugar els saxons i obligar-los a convertir-se al cristianisme encara que fos a sang i a foc, com en la massacre de Verden. El 778, una expedició franca contra els musulmans del nord d'Hispània acabà en desastre en la batalla de Roncesvalls. A l'extrem oriental del seu imperi, el 788 afegí el ducat tribal de Baviera als seus dominis i durant els anys següents feu el mateix amb el Kaganat Àvar.[1] Així mateix, a la dècada del 790 trameté emissaris al califa abbàssida Harun ar-Raixid, amb el qual mantingué contactes diplomàtics pel seu interès comú en la península Ibèrica.
El 25 de desembre del 800 fou coronat emperador a Roma pel papa Lleó III.[2] D'aquesta manera substituí l'Imperi Romà d'Orient com a protector de la cristiandat occidental. Davant la indignació inicial de Constantinoble, l'any 812 se signà un acord entre els dos imperis: tornà a haver-hi dos emperadors a Europa, l'un a l'Orient i un altre a l'Occident[3] creant el problema dels dos emperadors.[4]
El regnat de Carlemany se sol associar amb el «renaixement carolingi», un ressorgiment de la cultura, religió i arts llatines al llarg dels dominis carolingis dirigits per l'Església Catòlica. Mitjançant les seves conquestes i les seves reformes internes, Carlemany assentà les bases del que va esdevenir l'Europa occidental a l'edat mitjana.
Fill del rei dels francs, Pipí dit «el Breu» i de Bertrada de Laon, succeí el seu pare, corregnant amb el seu germà, Carloman I. Les relacions entre els dos germans es tornaren tenses, però la sobtada mort de Carloman evità que esclatés una guerra entre els francs, i així Carlemany fou el seu únic rei.
Carlemany va reforçar les relacions d'amistat que havia iniciat el seu pare amb el papat, i es convertí en el seu protector després que les seves tropes derrotaren els llombards a Itàlia. Va combatre els sarraïns que amenaçaven les possessions carolíngies a la península Ibèrica, i passà a l'ofensiva per tal d'apoderar-se del territori. Amb tot, hagué de retirar-se, ja que en aquest moment l'Imperi carolingi patí un atac per part dels saxons. Aquesta retirada tingué un preu molt alt. Carlemany perdé, en la batalla de Roncesvalls, tota la rereguarda del seu exèrcit i el seu nebot, Rotllà.[5] Lluità contra els pobles eslaus i, després d'una llarga campanya, aconseguí sotmetre els saxons, obligant-los a convertir-se al cristianisme i integrant-los en el seu regne. Va facilitar així el camí cap a l'establiment de la dinastia otoniana.
Actualment Carlemany és considerat no sols el fundador de les dinasties francesa i alemanya, sinó també «el pare d'Europa»: el seu imperi unificà per primer cop la major part d'Europa occidental des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i el renaixement carolingi establí una identitat europea comuna.[6] Pierre Riché escriu:
| « | ... Fruí d'un destí excepcional, i per la direcció del seu regnat, per ses conquestes, legislació i llegendària estatura, marcà profundament la història d'Europa occidental.[7] | » |
- ↑ Mata, J.; Garrido, D. «Carlemany. El pare d'Europa». Sàpiens (arxiu). [Consulta: 14 gener 2025].
- ↑ Valls i Taberner i Soldevila, 2002, p. 72.
- ↑ Andre Maurois, Historia de Francia, p.37.
- ↑ Clemens Gantner, Walter Pohl. After Charlemagne Carolingian Italy and Its Rulers (en anglès). Cambridge University Press, 2020, p. 14. ISBN 9781108840774.
- ↑ Andre Maurois, Historia de Francia, p.36.
- ↑ Riché, Prefacio xviii
- ↑ Riché, xviii.