Cartellisme

El cartellisme és l'especialitat de les arts gràfiques que consisteix en la realització de cartells. Un cartellista és l'artista especialitzat en realitzar-los. Ubicar-lo dins de la clàssica denominació de "pintor" és problemàtic. És habitual també la utilització dels termes francesos affichisme i affichiste (de affiche, "cartell" -el terme "pòster" s'utilitza per als cartells que han perdut la seva inicial funció publicitària per passar a ser essencialment un mitjà d'expressió artístic-) per a referir-se a aquests.

A finals del segle xix, amb l'aplicació de la litografia i la utilització del color, que van permetre il·lustrar d'una manera vibrant i amb major impacte, el cartell aconsegueix un lloc dominant en la publicitat, com corresponia a la naixent societat de consum de masses. Artistes gràfics com Jules Chéret (Maitres de l'Affiche, 1895-1900) o Alfons Molta (que va aconseguir un enorme impacte a París amb el cartell estil art nouveau per Gismonda, obra de teatre protagonitzada per Sarah Bernhardt l'1 de gener de 1895), així com uns altres provinents de la pintura artística de suport tradicional, com Henri de Toulouse-Lautrec (cartells per Moulin Rouge), comencen a ser àmpliament coneguts pels seus cartells promocionals de productes comercials o espectacles.^[1] El jove Charles Gesmar, protegit per Mistinguett a partir de 1916, portarà l'art del cartellisme als seus més altes cotes.^[2]

Alguns cartellistes destacats de la primera meitat del segle XX seran Paul Iribe^[3] o Cassandre, formats per Raymond Savignac. Amb el nom d'afiches lacérées ("cartells estripats") Raymond Hains i acques Villeglé^[4] van desenvolupar en 1957 una tècnica de collage a partir del resultat visual del successiu arrencat i superposició de cartells de carrer.^[5]

En la dècada de 1960, amb el pop art, els moviments contraculturals i juvenils, es van utilitzar àmpliament els cartells i pòsters.

Roman Cieslewicz (1930-1996) va encapçalar una escola polonesa de cartellistes molt original (sobretot amb cartells per al cinema, obres de teatre i propaganda política per al partit comunista), que aconsegueix vorejar la censura i expressar un cert existencialisme nihilista.^[6]

• 
  Cartell de Henri Meunier pel cafè Rajah.^[7]
• 
  Cartell de Toulouse-Lautrec pel Moulin Rouge.
• 
  Cartell de Gesmar pel Moulin Rouge.
• 
  Cartell soviètic en suport del bàndol republicà de la Guerra Civil Espanyola.
• 
  Cartell nazi.
• 
  Cartell estatunidenc sobre la contribució de la dona a l'esforç bèl·lic.

A més de la cartelleria publicitària, existeix una llarga tradició de cartelleria de propaganda política, que s'utilitza amb profusió durant les campanyes electorals, on impresos de tota grandària (fullets, cartells i tanques publicitàries) divulguen les fotos dels candidats, el logotip dels partits i els eslògans electorals. El cartellisme polític va ser especialment important en la primera meitat del segle xx, sobretot durant el període d'entreguerres (1914-1918). El cartellisme bèl·lic va ser molt utilitzat en ambdues guerres mundials.