El cinema novo fou un moviment de la història del cinema del Brasil al qual pertanyeren una sèrie de directors de cinema brasilers dels anys 50 i 60 del segle xx compromesos amb l'època.[1]
El lema era Una càmera a la mà i una idea al cap, i hi havia influït tant el neorealisme italià com la Nouvelle vague francesa. Els principals membres del cinema novo foren Glauber Rocha, Nelson Pereira dos Santos, Carlos Diegues i Joaquim Pedro de Andrade. Més endavant s'hi uniren directors com Walter Lima Júnior i Ruy Guerra. El cinema tractava la realitat social del país, el seu passat històric i la pobresa, tant a les grans ciutats com al despoblat nord-est brasiler.[2]
La seva influència arriba fins al cinema brasiler més recent, i és notable en pel·lícules com Central do Brasil, de Walter Salles (1998) o Cidade de Deus, de Fernando Meirelles (2002).[3]