La cresteria és un element arquitectònic de caràcter originalment defensiu que es caracteritza per l'estructura calada, que corona la part alta d'un edifici.[1]
En l'arquitectura militar de l'edat mitjana, és la part superior d'una edificació defensiva, com una fortalesa o castell, formada pels merlets sobre un parapet.[2] En aquest cas, els buits o sagnats, que sovint són rectangulars, estan situats a intervals de permetre llançar fletxes o altres projectils des de les defenses. Aquestes llacunes es denominen espitlleres. Un edifici defensiu es podia dissenyar i construir amb aquests elements o bé es podien afegir posteriorment. Les parets intermitents s'anomenen merlets, i sovint protegeixen passarel·les o adarbs. A la part superior de la torre o de la construcció, la coberta s'utilitza com a plataforma per lluitar amb protecció. Després de l'edat mitjana va ser utilitzat com a element ornamental sobretot en l'arquitectura gòtica i renaixentista així com en el plateresc espanyol on, als palaus urbans de la nova noblesa cortesana, substitueix els merlets, tant al pati interior d'aquests, com a l'exterior dels edificis.[1] El material més utilitzat per a la construcció del cim va ser la pedra, emprant-se també el metall o la ceràmica.