Creu celta

La creu celta combina una creu amb un anell que rodeja la intersecció. És un símbol molt estès en el cristianisme cèltic, tot i que podria tenir orígens precristians, va sorgir a Irlanda, França i Gran Bretanya a l'alta edat mitjana. És un tipus de creu anellada, es va estendre a través del seu ús en les altes creus de pedra erigides a les illes, especialment a les regions evangelitzades per missioners irlandesos, des dels segles IX fins al XII.

S'ha utilitzat per a representar les quatre direccions, els quatre elements, la terra, els quatre vents, etc. És el lloc on es creuen els camins (dels vius i els morts, per exemple). Se l'utilitza també com a representació del nombre cinc agafant el punt del mig.^[1]

Una base d'art insular, la creu celta és essencialment una creu llatina amb un nimb que envolta la intersecció dels braços i la tija. Els estudiosos han debatut els seus orígens exactes, però es relacionen amb creus anteriors amb anells. La forma va obtenir una nova popularitat durant el renaixement cèltic del segle XIX; el nom "creu celta" és una convenció que data d'aquesta època. La forma, generalment decorada amb entrellaços i altres motius de l'art insular, es popularitzà per als monuments funeraris i altres usos, i s'ha mantingut així, estenent-se molt més enllà d'Irlanda.