Un detector de placa microcanal (MCP) s'utilitza per detectar partícules individuals (electrons, ions i neutrons [1]) i fotons (radiació ultraviolada i raigs X). Està estretament relacionat amb un multiplicador d'electrons, ja que ambdós intensifiquen partícules individuals o fotons mitjançant la multiplicació d'electrons mitjançant emissió secundària,[2] però com que un detector de plaques de microcanal té molts canals separats, també pot proporcionar resolució espacial.
Una placa de microcanal és una llosa feta de material resistent (sovint vidre) de 0,5 a 2 mm de gruix amb una sèrie regular de tubs petits (microcanals) que condueixen d'una cara a l'altra. Els microcanals solen tenir entre 5 i 20 micròmetres de diàmetre, paral·lels entre si i entren a la placa amb un angle petit respecte a la superfície (8-13° de la normal). Les plaques solen ser discos rodons, però es poden tallar a qualsevol forma des de mides de 10 mm fins a 200 mm. També poden ser corbats.[3]
A energies no relativistes, les partícules individuals solen produir efectes massa petits per permetre la seva detecció directa. La placa de microcanal funciona com un amplificador de partícules, convertint una única partícula que impacta en un núvol d'electrons. En aplicar un camp elèctric fort a través del MCP, cada microcanal individual es converteix en un multiplicador d'electrons de dinode continu.[4]
Exemples d'ús: