El disseny alimentari - food design en anglès - és un concepte recent i canviant, i el seu ús és molt variat. La unió del mot disseny i alimentació es va dur a terme en el context d'un canvi cultural on la figura i l'activitat feta pels cuiners d'avantguarda es desdibuixa i entrellaça amb altres professions com la del dissenyador, científic, artesà; aquesta unió no és generada únicament per aquest canvi d'activitat sinó també per tot un moviment social entorn el consum d'aliments (preocupació social per la qualitat del producte, pel seu origen, per la seva estètica...)
Un primera definició del terme és la proposada per la The International Food Design Society[1] que engloba totes les pràctiques i manifestacions en què hi ha algun tipus d'interacció entre el menjar i el disseny:
Aquestes manifestacions són en la majoria dels casos producte d'una associació entorn el món alimentari, no hi ha una manufactura directa de l'aliment com un producte. Així doncs de manera més específica es pot entendre com un àmbit del disseny que pren el menjar com a matèria principal i té com a objectiu l'elaboració d'un producte comestible mitjançant un procés específic. Aquest procés pot anar des de la modificació d'un aliment del seu estat natural fins a la creació d'un nou producte. Ambdós casos, però, requereixen estudis previs d'investigació, anàlisi, prototipat i testeig; i la manufactura pot tenir lloc de forma industrial, com pot ser les llaminadures, o artesanal com el pa amb tomàquet. Un exemple del disseny alimentari entès com a objecte de disseny és la concessió del Strike Designer Award[2] al xef Ferran Adrià el 2006. Primera vegada que un xef, persona externa al món de l'art i el disseny, rep un premi específic d'aquest àmbit, establint així un diàleg entre la creativitat gastronòmica i la creació artística.