La doctrina Parot és el nom vulgar amb el qual es coneix la jurisprudència establerta en la sentència del Tribunal Suprem espanyol de 28 de febrer de 2006 (STS 753/2006), que denega l'acceptació de recursos d'excarceració a presos que no hagin complert la condemna íntegrament, en el cas que sigui de 30 o més anys de presó. Aquest nou marc jurídic suposa que presos condemnats a través del Codi Penal de 1973, que fins a la data de la sentència sortien de la presó després de complir entre 18 i 20 anys d'internament gràcies a l'aplicació dels beneficis penitenciaris, hagin de romandre empresonats fins a un màxim de 30 anys.
El president de la Sala Penal de l'Audiència Nacional, Javier Gómez Bermúdez, va anunciar el 2 de març de 2006 que aquesta mesura, tot i ser aplicable a encausats, afectaria majoritàriament els membres d'ETA, alguns components del GRAPO i el narcotraficant José Luis Charlín.[1] A la pràctica, aquesta mesura ha estat estesa també a altres delictes penals. Alguns presos d'ETA afectats per aquesta mesura són: Henri Parot («Unai»),[2] Iñaki de Juana Chaos,[3] José Javier Zabaleta Elósegui («Baldo»),[4] Antton Troitiño[2] o Juan Antonio López Ruiz («Kubati»).[4] Altres presos han estat Ismael Miquel Gutiérrez (GAL)[5] o Gustavo Romero Tercero, condemnat per assassinat, agressió sexual, maltractament i robatori.[6]