Douglas MacArthur[1] (Little Rock, 26 de gener de 1880 - Washington DC, 5 d'abril de 1964)[2] fou General de l'Exèrcit dels Estats Units, GCB, també amb rang de Mariscal de Camp de l'exèrcit filipí. Va ser Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit durant la dècada dels 30 i posteriorment portà a terme un paper principal al Teatre del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, rebent la Medalla d'Honor pel seu servei a les Filipines i a la Península de Bataan. Va ser designat comandant de l'Operació Caiguda, la proposta d'invasió del Japó al novembre de 1945; però quan ja no va ser necessari, acceptà la rendició de la nació el 2 de setembre de 1945.
MacArthur supervisà l'Ocupació del Japó entre 1945 i 1951. Si bé va ser criticat per protegir l'Emperador Hirohito i la família imperial, se li atribueix el mèrit d'implementar els grans canvis democràtics al país. Encapçalà les Forces de les Nacions Unides que defensaven Corea del Sud contra la invasió de Corea del Nord entre 1950 i 1951. L'11 d'abril de 1951 va ser retirat del càrrec per les seves desavinences públiques amb el President Harry S. Truman sobre la Guerra de Corea.[3]
Se li atribueix la dita militar, "A la guerra, no hi ha substitut per la victòria", però també advertí que "El soldat, per damunt de tota la resta de la gent, prega per la pau, car ell ha de patir i témer les profundes ferides i cicatrius de la guerra.". Participà en 3 grans guerres (Primera i Segona Guerres Mundials i la Guerra de Corea i va ser un dels 5 únics homes que han arribat al rang de General de l'Exèrcit.
MacArthur és una de les figures més controvertides de la història militar estatunidenca. Profundament admirat per molts, que defensen la seva brillantor estratègica i tàctica, és també criticat per molts que l'acusen d'un discutible criteri militar.
És el militar més condecorat de la història dels Estats Units, i es tracta de l'únic cas en què pare i fill han aconseguit la Medalla d'Honor (el seu pare, Arthur MacArthur, Jr., la guanyà a la Guerra Civil).