Enric IV de Luxemburg

Enric IV de Luxemburg
«Enric el Cec»

Biografia
Naixement	1113
Mort	14 agost 1196 (82/83 anys) Echternach (Luxemburg)
Comte de Namur
1139 – 1196 ← Godofreu I de Namur – Alix de Namur →
Comte de Luxemburg
1136 (Gregorià) – 1196 (Gregorià) ← Conrad II de Luxemburg – Otó I de Borgonya →
Activitat
Ocupació	polític
Altres
Títol	Comte
Família	Casa de Namur i Casa de Namur
Cònjuge	Agnès de Gueldre (1168 (Gregorià)–) Laureta de Alsacia (1157–1163)
Fills	Ermesinda I de Luxemburg  () Agnès de Gueldre
Pares	Godofreu I de Namur   i Ermesinda de Luxemburg
Germans	Alix de Namur Matilda de Dagsburg Beatriu de Namur Clemència de Namur

Enric de Namur,^[1] dit Enric el Cec o Enric IV de Luxemburg (~1112 - Echternach, 14 d'agost de 1196) va ser Comte de Luxemburg de 1136 a 1189 i Comte de Namur de 1139 a 1189. Era fill de Godofreu I de Namur, comte de Namur, i de Ermesinda de Luxemburg.

Heretà dels comtats de la Roche i de Durbuy dels seus cosins Enric II de Durbuy i Enric de La Roche. A la mort del seu cosí Conrad II (1136), l'emperador li infeuda Luxemburg, no volent que aquest comtat passi al comte francès de Grandpré. Tres anys més tard, heretà del comtat de Namur a la mort del seu pare. En 1141, ajuda Alberó II de Chiny-Namur, Bisbe de Lieja a reprendre Bouillon a Renald I de Bar, Comte de Bar.

Amb l'heretatge luxemburguès li són igualment atribuïts les abadies Saint-Maximin de Trèves i de Saint-Willibrod d'Echternach. Allò li valgué, com als seus predecessors, conflictes amb l'Arquebisbe de Trêves. En 1147, renuncià a l'abadia Saint-Maximin, però tornà a reclamar-la després a la mort de l'arquebisbe Adalbéron. L'1 de febrer de 1151 Enric II de Leez va derrotar l'exèrcit liegès a la batalla d'Andenne contra Enric assentant la preponderància de Lieja a la vall del Mosa.^[2] Finalment, Hillin, el nou arquebisbe, intercanvià les pretensions del comte sobre l'abadia contra la ciutat de Grevenmacher, en 1155.

En 1157, es casà amb Laureta d'Alsàcia (1120-1175), filla de Teodoric d'Alsàcia, Comte de Flandes i de Margarida de Clermont-Beauvaisis. Els esposos se separaren en 1163. Sense infants, designa com a hereu el seu cunyat Balduí IV d'Hainaut, casat amb la seva germana Alix, després a la mort d'aquest últim (1171), el seu nebot Balduí V d'Hainaut. Amb aquests últims, porta dues guerres en 1170 i en 1172 contra Enric III de Limburg.

Es casa de nou l'abril de 1169 amb Agnès de Gueldre, filla d'Enric, Comte de Gueldre, i d'Agnès d'Arnstein. Quatre anys més tard, en 1173, la retorna a casa de son pare i restà separat d'ella durant una dotzena d'anys. En resposta a una greu malaltia, perd la vista en 1182. Reprèn la seva esposa Agnès i el juliol de 1186 tingueren una filla, Ermesinda^[3] Aquest naixement qüestiona el pla de successió d'Enric el Cec, que es considera com perfil de la seva promesa envers Balduí. Enric, de 76 anys, busca un protector per a la seva filla i la promet amb Enric, comte de Xampanya (1166 -1197).

Evidentment, Balduí V recorregué a l'emperador Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic. Finalment, és decidit que a la mort d'Enric el Cec:

• Balduí V d'Hainaut hereti del comtat de Namur;
• Ermesinda hereti els comtats de Durbuy i de la Roche;
• el comtat de Luxemburg, «feu masculí» (tornant a l'Imperi en absència de fills), és confiat a Otó I de Borgonya.

Enric de Xampanya renuncià a les seves esposalles i Ermesinde fou promesa i després casada (després de la mort d'Enric el Cec) amb Tibald I de Bar, comte de Bar.

Enric el Cec entrà en guerra contra Enric III de Limburg i fou derrotat l'1 d'agost de 1194 a Noville-sur-Mehaigne.