Escola Hipermoderna d'escacs

abcdefgh
8
a8 negres torre
b8 negres cavall
c8 negres alfil
d8 negres dama
e8 negres rei
f8 negres alfil
h8 negres torre
a7 negres peó
c7 negres peó
d7 negres peó
f7 negres peó
g7 negres peó
h7 negres peó
b6 negres peó
e6 negres peó
f6 negres cavall
c4 blanques peó
d4 blanques peó
f3 blanques cavall
a2 blanques peó
b2 blanques peó
e2 blanques peó
f2 blanques peó
g2 blanques peó
h2 blanques peó
a1 blanques torre
b1 blanques cavall
c1 blanques alfil
d1 blanques dama
e1 blanques rei
f1 blanques alfil
h1 blanques torre
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
La Defensa índia de dama és una obertura hipermoderna
Retrat d'Aron Nimzowitsch.

L'hipermodernisme o escola hipermoderna és una de les escoles d'escacs històriques, i un corrent teòric escaquístic que emergí després de la Primera Guerra Mundial.[1]

Desafiava les teories i pensaments sobre els escacs assentades pels mestres de l'Europa central, com el concepte de "centre" de Wilhelm Steinitz. També desafiava, en particular, les regles dogmàtiques fixades per en Siegbert Tarrasch. L'hipermodern estava satisfet desafiant les directrius de la generació prèvia de mestres d'escacs, i demostrant en partides concretes i amb victòries que els canvis proposats en conceptes escaquístics bàsics podien ser exitosos. Aron Nimzowitsch, per exemple, es delectava a mostrar com es podrien guanyar partides a través de control indirecte del centre, desafiant alguns dels punts de vista dogmàtics de Tarrach, basats en el fet que el centre havia de ser ocupat físicament per peons. Nimzowitsch defensava que el centre s'havia de controlar amb peces des de la distància, més que ocupar-lo amb peons, de manera que calia convidar l'adversari a ocupar el centre amb peons per tal que aquests es poguessin convertir en objectiu d'atac. Tanmateix, això era només part de l'estructura teòrica hipermoderna - que Nimzowitsch recollia en el seu tractat d'escacs bàsic anomenat "El Meu Sistema" que havia d'influir en gran manera en moltes generacions futures d'escaquistes. Introduïa i formalitzava conceptes com la cadena de peons, la sobreprotecció, la soscavació, la profilaxi, restricció, torre a la setena fila, caselles fortes pels cavalls, la dinàmica del peó de dama aïllat, i d'altres àrees dels escacs, mostrant com es podrien desafiar reeixidament els ensenyaments i prescripcions de Tarrasch.

Malgrat que cap dels exponents primaris de l'Escola Hipermoderna mai no aconseguí de coronar-se com a Campió del món, sí que varen ser entre els millors escaquistes mundials de la seva època. El campió del món Aleksandr Alekhin estava en certa manera associat amb l'hipermodernisme, tot i que el seu estil era més aviat una barreja de les escoles hipermoderna i clàssica o ortodoxa.

En la pràctica, l'hipermodernisme no ha reemplaçat la teoria clàssica de Steinitz i Tarrasch; fins i tot, els llibres de text d'escacs moderns descriuen l'hipermodernisme com una addició, o ampliació, a la teoria clàssica.

Les obertures hipermodernes inclouen l'obertura Réti, la defensa índia de rei, la defensa índia de dama, la defensa Nimzo-Índia, la defensa Grünfeld, la defensa Bogo-Índia, la defensa índia antiga, l'obertura catalana, l'atac indi de rei, la defensa Alekhine, la defensa moderna, la defensa Pirc, l'obertura Larsen, i en un menor grau, l'obertura anglesa. Obertures com 1.a3 no són en realitat hipermodernes, a despit del fet que retarden l'ocupació del centre amb peons, ja que també retarden el desenvolupament, cosa que no és coherent amb les doctrines de l'hipermodernisme.

  1. Saidy, Anthony (1973), La batalla de las ideas en ajedrez, Barcelona, Ed. Martínez Roca, ISBN 84-270-0217-3

From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Nelliwinne