a | b | c | d | e | f | g | h | ||
8 | ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() | 8 | |||||||
7 | 7 | ||||||||
6 | 6 | ||||||||
5 | 5 | ||||||||
4 | 4 | ||||||||
3 | 3 | ||||||||
2 | 2 | ||||||||
1 | 1 | ||||||||
a | b | c | d | e | f | g | h |
L'hipermodernisme o escola hipermoderna és una de les escoles d'escacs històriques, i un corrent teòric escaquístic que emergí després de la Primera Guerra Mundial.[1]
Desafiava les teories i pensaments sobre els escacs assentades pels mestres de l'Europa central, com el concepte de "centre" de Wilhelm Steinitz. També desafiava, en particular, les regles dogmàtiques fixades per en Siegbert Tarrasch. L'hipermodern estava satisfet desafiant les directrius de la generació prèvia de mestres d'escacs, i demostrant en partides concretes i amb victòries que els canvis proposats en conceptes escaquístics bàsics podien ser exitosos. Aron Nimzowitsch, per exemple, es delectava a mostrar com es podrien guanyar partides a través de control indirecte del centre, desafiant alguns dels punts de vista dogmàtics de Tarrach, basats en el fet que el centre havia de ser ocupat físicament per peons. Nimzowitsch defensava que el centre s'havia de controlar amb peces des de la distància, més que ocupar-lo amb peons, de manera que calia convidar l'adversari a ocupar el centre amb peons per tal que aquests es poguessin convertir en objectiu d'atac. Tanmateix, això era només part de l'estructura teòrica hipermoderna - que Nimzowitsch recollia en el seu tractat d'escacs bàsic anomenat "El Meu Sistema" que havia d'influir en gran manera en moltes generacions futures d'escaquistes. Introduïa i formalitzava conceptes com la cadena de peons, la sobreprotecció, la soscavació, la profilaxi, restricció, torre a la setena fila, caselles fortes pels cavalls, la dinàmica del peó de dama aïllat, i d'altres àrees dels escacs, mostrant com es podrien desafiar reeixidament els ensenyaments i prescripcions de Tarrasch.
Malgrat que cap dels exponents primaris de l'Escola Hipermoderna mai no aconseguí de coronar-se com a Campió del món, sí que varen ser entre els millors escaquistes mundials de la seva època. El campió del món Aleksandr Alekhin estava en certa manera associat amb l'hipermodernisme, tot i que el seu estil era més aviat una barreja de les escoles hipermoderna i clàssica o ortodoxa.
En la pràctica, l'hipermodernisme no ha reemplaçat la teoria clàssica de Steinitz i Tarrasch; fins i tot, els llibres de text d'escacs moderns descriuen l'hipermodernisme com una addició, o ampliació, a la teoria clàssica.
Les obertures hipermodernes inclouen l'obertura Réti, la defensa índia de rei, la defensa índia de dama, la defensa Nimzo-Índia, la defensa Grünfeld, la defensa Bogo-Índia, la defensa índia antiga, l'obertura catalana, l'atac indi de rei, la defensa Alekhine, la defensa moderna, la defensa Pirc, l'obertura Larsen, i en un menor grau, l'obertura anglesa. Obertures com 1.a3 no són en realitat hipermodernes, a despit del fet que retarden l'ocupació del centre amb peons, ja que també retarden el desenvolupament, cosa que no és coherent amb les doctrines de l'hipermodernisme.