L'existencialisme ateu és una mena d'existencialisme que difereix clarament de les obres existencialistes cristianes de Søren Kierkegaard, i es desenvolupa des d'un punt de vista ateu.[1]
La filosofia de Søren Kierkegaard proveeix la fundació teòrica de l'existencialisme al s. XIX. L'existencialisme ateu comença a ser reconegut després de la publicació, el 1943, de L'ésser i el no-res de Jean-Paul Sartre, que hi al·ludeix en la seua obra L'existencialisme és un humanisme, de 1946. Sartre havia escrit abans indirectament sobre l'existencialisme ateu (p. ex.: La nàusea (1938) i les narracions de la seua col·lecció de 1939 El mur).
Albert Camus (amb El mite de Sísif) i Simone de Beauvoir també escrigueren des d'una perspectiva existencialista atea.