L'expressionisme és un moviment artístico-literari desenvolupat a Alemanya i en l’àmbit centreeuropeu entre el 1905 i el 1933. L'expressionisme musical, és la manifestació en la música d'aquest moviment renovador, en l’obra d'Arnold Schönberg —qui també pintava—, d'Alban Berg i d'Anton Webern.[1] Aquests darrers, vinculats al grup Der blaue Reiter.[2]
El terme "probablement es va aplicar per primera vegada a la música de Schoenberg el 1918, perquè com el pintor Vassily Kandinsky (1866–1944) va evitar les "formes tradicionals de bellesa" per transmetre sentiments poderosos en la seva música.[3] Theodor Adorno interpreta el moviment expressionista de la música com la recerca d'eliminar tots els elements convencionals de la música tradicional, tot allò formulat rígidament". Això ho veu anàleg "a l'ideal literari d'un crit". Així mateix, Adorno considera que la música expressionista busca "la veracitat del sentiment subjectiu sense il·lusions, disfresses o eufemismes". També la descriu com a preocupada per l'inconscient, i afirma que "la representació de la por es troba al centre" de la música expressionista, predominant la dissonància, de manera que "l'element harmònic i afirmatiu de l'art és desterrat".[4] La música expressionista "rebutjaria, per tant, les qualitats pictòriques i sensuals que s'havien associat amb la música impressionista. En lloc d'això, s'esforçaria per adonar-se de la seva pròpia naturalesa purament musical, en part ignorant les convencions compositives que posaven restriccions "externes" a l'expressió de " visions interiors".[5]
La música expressionista sovint presenta un alt nivell de dissonància, contrastos extrems de dinàmiques, canvis constants de textures, melodies i harmonies "distorsionades" i melodies angulars amb grans salts.[6]
Hi ha tres tipus d'expressionisme musical: tonal, atonal i serial.[7]