Fanqie

El fanqie (xinès: 反切, pinyin: Fǎnqiè) és un sistema de notació fonètica del xinés que s'empra des de l'etapa final de la dinastia Han^[1] (s. III) fins a l'actualitat.^[2] Aquest sistema utilitza un subconjunt reduït de caràcters xinesos amb valor purament fonètic per a representar la lectura dels caràcters (que fonèticament corresponen sempre a una sola síl·laba). El fanqie l'empraren durant segles lexicògrafs i comentaristes per a indicar la lectura correcta de caràcters difícils o poc comuns en diccionaris i comentaris de texts clàssics. Al segle xx, aquest sistema caigué en desús i fou reemplaçat per altres sistemes més precisos, com el gwoyeu romatzyh, el latinxua sin wenz, el zhuyin o el pinyin: aquest darrer és el més estès hui, i és oficial a la República Popular de la Xina.

El nom fanqie és la juxtaposició dels caràcters fǎn (反; 'invertir', 'oposat') i qiè (切, 'tallar'). Aquests dos termes s'usaven de manera intercanviable com a afegit al parell de caràcters que marquen la pronúncia, delimitant-ne així la representació fonètica. L'origen d'aquest ús encara no és clar.