Florent Schmitt

Florent Schmitt

Gravat antic del Castell i llogaret de Blâmont (1900)
Biografia
Naixement	28 setembre 1870 Blâmont (França)
Mort	17 agost 1958 (87 anys) Neuilly-sur-Seine (França)
Sepultura	Cementiri de Bagneux
Director Conservatori Regional de Lió
1921 – 1924 ← Marie-Emmanuel-Augustin Savard – Georges Martin Witkowski →
Dades personals
Formació	Conservatoire de Paris
Activitat
Ocupació	compositor, musicòleg, crític musical
Ocupador	Conservatoire de Paris
Membre de	Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France (1936–) Acadèmia reial de les ciències, lletres i belles arts de Bèlgica (1932–)
Gènere	Simfonia i òpera
Moviment	Música clàssica
Professors	Albert Lavignac
Alumnes	César Geoffray
Participà en
1940	Col·laboracionisme a França
Obra
Localització dels arxius	Col·leccions Especials i Arxius Universitaris de la Universitat de Victoria [ SC297]
Premis
(1952)  Comandant de la Legió d'Honor (1900)  Premi de Roma  cavaller de l'orde de Leopold  resident a la Villa Medici  Comanador de l'Orde de la Corona de Romania

Florent Schmitt (Blâmont, Lorena, 28 de setembre de 1870 - Neuilly-sur-Seine, 1958) fou un compositor francès.

Feu els seus estudis musicals a Nancy i més tard els amplià al Conservatori de París, sota la direcció de Maurice Ravel i Gabriel Fauré. Gran premi de Roma el 1900, la seva cantata llorejada Semiramis fou la seva primera mostra brillant del seu talent de compositor. Els enviaments de Roma corresponents a la seva estança en aquella capital, comprengueren, a més d'algunes obres de menor importància, el poema simfònic inspirat en el Ramayana, Combat des Raksasas et déliverance de Sîta; un estudi simfònic per El Palau encantat, d'Edgar Allan Poe; la Suite Feuillets de voyage; Musiques de plein air, i el Psaume XLVI, considerat per la crítica musical com una de les obres més acabades d'aquest artista.

En acabar el pensionat de Roma viatjà per Alemanya, Àustria i l'Orient, tornant a París el 1906 i consagrant-se de ple a la composició. Els Concerts de Lamoreux i Colonne començaren a popularitzar-lo com a simfonista, mentre la Société National de Musique el revelava com a autor selecte de música de cambra amb el Quintet per a piano i instruments d'arc (Op. 51), valorat com una de les més elevades manifestacions del gènere en la seva època.