Frenologia

La frenologia (del grec: φρήν, frēn, "ment"; i λόγος, logos, "coneixement") és una pseudociència^[1][2][3] que considera que el caràcter, els trets distintius de la personalitat i fins i tot les tendències criminals d'una persona poden ser estudiades en funció de la forma del cap, estudiant quines regions estan més desenvolupades.^[4]

La teoria va ser desenvolupada pel fisiòleg alemany Franz Joseph Gall el 1796,^[5] amb la col·laboració a partir de l'any 1800 del seu deixeble Johann Christoph Spurzheim.^[6] El 1813, Spurzheim va separar-se de Gall per diferències de criteri sobre les aplicacions de la doctrina i marxà a Gran Bretanya. Allí creà una versió ampliada del mètode de Gall conjuntament amb l'escocès George Combe,^[7] qui publicà el popular llibre The Constitution of Man Considered in Relation to External Objects l'any 1828.^[8]

Els arguments frenològics -malgrat les crítiques- tingueren una gran acceptació durant el segle xix.^[9] El 1843, François Magendie es referia a la frenologia com a "una pseudo-ciència de l'actualitat".^[10] No obstant això, la frenologia va influir molt en la psiquiatria decimonònica i en la neurociència moderna.^[11] Durant aquella època, la frenologia fou un tema molt inspirador per a la literatura imaginativa, independentment de si els autors eren partidaris de la teoria o no.^[12] Sobretot a Europa i als EUA,^[13] el gran nombre d'obres relacionades amb ella contribuí al canvi de les tradicionals idees sobre la bogeria i la criminalitat, abans basades primordialment en apreciacions d'índole moral.^[14]

Els seus principis establien que el cervell és l'òrgan de la ment, i que la ment posseeix un conjunt de facultats mentals; cadascuna representada particularment per una part diferent o "òrgan" del cervell. Aquestes àrees eren considerades proporcionals a les propensions individuals de la persona i de les seves facultats mentals. Les diferències entre les diferents àrees estaria reflectida en la forma exterior del crani. A efectes didàctics, es fabricaren busts que representaven un cap i un cervell de proporcions ideals des del punt de vista frenològic. Els creats pels germans Fowler^[15] van ser molt utilitzats.

La frenologia, que s'ocupa de la personalitat i el caràcter, difereix de la craniometria (l'estudi del pes, mida i forma del crani), així com de la fisiognomia (estudi dels trets facials). No obstant això, totes aquestes disciplines asseguren predir conductes o capacitat intel·lectual. En un temps van ser practicades intensament en el camp de l'antropologia/etnografia i de vegades utilitzades per justificar "científicament" el racisme.^[16][17] Encara que alguns principis de la frenologia estan avui ben establerts,^[18] la premissa bàsica que la personalitat està determinada per la forma del crani és considerada falsa per gairebé tot el món.^[19]

El principal difusor de la frenologia a Catalunya durant el segle xix fou el lingüista malgratenc Marià Cubí i Soler.^[20] Jaume Balmes, si bé en un article de l'any 1843 publicat a la revista barcelonina La Sociedad va donar per bons alguns dels postulats generals de Cubí, atacà poc temps després i de forma reiterada les teories frenològigues, considerant-les massa materialistes i contràries al lliure albir.^[21] L'any 1858, Cubí examinà frenològicament a Napoleó III durant una audiència privada. Al setembre del mateix any, l'emperador francès costejà l'edició del llibre Phrénologie régénérée, una traducció ampliada i amb noves il·lustracions de la seva obra 'La frenolojía y sus glorias' (1853).

Entre els metges catalans vinculats al liberalisme progressista que utilitzaren plantejaments frenològics en els seus treballs destaquen Pere Mata i Pere Felip Monlau.^[22]