L'alfabet garxuní o karxuní o karšuni[1] (siríac: ܓܪܫܘܢܝ; àrab: كرشوني, karxūnī o garxūnī) és el nom que rep l'alfabet siríac emprat pels cristians de Síria i Mesopotàmia per tal d'escriure l'àrab.[2] L'escriptura garxuní apareix al segle vii i, des del segle x fins a gairebé l'actualitat, ha estat emprada pels cristians sirians, orientals i occidentals, pels maronites, pels jacobites i pels nestorians, és a dir pels cristians arabòfons de tradició siríaca; sembla que només els cristians melquites no l'haurien emprat mai.[2] Sembla que va començar a caure en desús amb la Nahda, el renaixement àrab del segle xix. A Kerala, a l'Índia, s'anomena escriptura garxuní l'alfabet siríac emprat per escriure en malaiàlam, la llengua pròpia dels cristians malabars.[2] De fet, sembla que ocasionalment també s'hauria emprat l'alfabet siríac, anomenat també garxuní, per a la transcripció d'altres llengües com el turquès, especialment l'àzeri, el persa, l'armeni o el kurd, gairebé sempre, però, en contextos siríacs orientals.[3]
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades :0