La germania és l'argot usat per presos, criminals, etc. El terme germania prové de la paraula catalana germà, la qual té al seu torn etimologia en el llatí germānus, que significa ‘germà gran’. El nom es remunta a certes comunitats valencianes destacades per llur rebel·lió contra la noblesa local en el segle XVI (de manera paral·lela, en aquest mateix segle xvi i en el Lazarillo de Tormes, per exemple, els cecs usaven un argot fosc anomenat jerigonza (galimaties), que Sebastián de Covarrubias emparenta amb la germania), que després esdevingué el nom de llur argot.[1] L'argot parlat pels delinqüents d'altres països rep altres noms; per exemple, el lunfardo a l'Argentina o el coa a Xile.
S'ha de tenir en compte que la germania, originalment, ni ha de ser considerat argot ni prové directament del llatí (encara que sí d'una llengua d'arrel llatina) i la seva trajectòria és molt més àmplia, i acaba per derivar en el caló gitano.
La primera dificultat que existeix en acostar-se a aquest terme és d'esbrinar els límits que presenta amb el caló o la llengua pròpia dels gitanos. La germania és definida com a argot especial dels delinqüents i, encara que abans del segle xviii els dos llenguatges es mantinguessin diferenciats, a partir de llavors es confonen.
- ↑ "Comenzamos nuestro camino, y en muy pocos días me mostró jerigonza, y como me viese de buen ingenio, holgábase mucho", Lazarillo de Tormes, I. Sebastián de Covarrubias Horozco (Tesoro de la lengua castellana o española) la define así: "Un cierto lenguaje particular que usan los ciegos con que se entienden entre sí. Lo mesmo tienen los gitanos, y también forman lengua los rufianes y los ladrones que llaman germanía"