La Guerra del Chaco es va lliurar des de 1932 fins a 1935 entre Bolívia i el Paraguai pel control del Chaco Boreal. L'aridesa i escassa població va fer que mai no es definissin, des de l'època colonial, els seus límits quant a la dependència politicoadministrativa. En l'època independent un altre dels motius va ser el valor estratègic que tenia per a Bolívia el riu Paraguai, que el limita a l'orient. Portar les seves fronteres a aquest riu li permetria l'accés a l'oceà Atlàntic, ja que havia perdut la sortida a l'oceà Pacífic en la Guerra del Pacífic de 1879. Una altra de les causes era la presumpta existència de jaciments de petroli al subsòl segons la Standard Oil, que ja n'explotava a Bolívia.
La guerra del Chaco va ser la més important que es va lliurar a Amèrica del Sud durant el segle xx. Durant tres anys, Bolívia amb 210.000 soldats i el Paraguai amb 150.000,[1] es van enfrontar en combats en els quals hi va haver gran quantitat de baixes (60.000 bolivians i 31.500 paraguaians),[1] ferits i desapareguts. Diferents tipus de malalties, les característiques hostils del teatre d'operacions i la falta d'aigua van afectar la salut dels combatents, a molts per tota la vida.
La guerra va afectar seriosament els recursos d'ambdós països, de per si molt pobres. El Paraguai va poder sostenir l'abastament del seu exèrcit gràcies a les armes capturades als bolivians durant tota la guerra. Acabada la mateixa, va vendre els enormes sobrants a Espanya per ser usades durant la guerra Civil Espanyola, d'aquesta manera Paraguai va acabar la guerra amb superàvit econòmic, per primera i única vegada en la seva història.
Anys després de conclòs el conflicte, es va descobrir que no existien més jaciments petrolífers, a part dels que ja s'havien descobert a la preserralada boliviana contigua al Chaco.