En literatura, principalment en la lírica, l'hermetisme o poesia hermètica és una modalitat poètica caracteritzada per la seva dificultat. Un exemple n0és el de l'escola simbolista, en la qual el llenguatge i l'imaginari són subjectius, i on el poder suggeridor del so dels mots és tan important com el seu sentit.[1] El nom fa referència a Hermes Trismegist, el suposat autor de les doctrines místiques englobades en la tradició neoplatònica conegudes com a Corpus Hermeticum.
Durant el Renaixement van ploriferar les obres de caràcter hermètic, sobretot després de la traducció de Marsilio Ficino dels textos neoplatònics. En el context del Novecento italià, sorgí un nou moviment caracteritzat per l'hermetisme durant les dècades de 1920 i 1930, en part com a reacció a l'ús del llenguatge i la concepció de l'art a l'època feixista, i que és el principal sentit del terme actualment.[2] Algunes característiques d'aquest moviment són la reducció a l'essència o l'eliminació de la puntuació, així com les formes breus i sintètiques, que de vegades configuraven obres de tan sols dos o tres versos.