| |||
Biografia | |||
---|---|---|---|
Naixement | c. 1390 Principat de Lieja (Sacre Imperi Romanogermànic) | ||
Mort | 9 juliol 1441 (50/51 anys) Bruges (Països Baixos Borgonyons) | ||
Sepultura | Catedral de Sant Donacià | ||
Pintor de cambra | |||
Dades personals | |||
Nacionalitat | Flamenc | ||
Religió | Església Catòlica | ||
Activitat | |||
Lloc de treball | Bruges Baiona Portalegre Falmouth Plymouth Sandwich Lisboa Arraiolos Lilla Cascais (en) La Haia Sluis-Aardenburg Shoreham | ||
Ocupació | pintor, dibuixant, arquitecte, il·luminador, dibuixant projectista | ||
Ocupador | Joan III de Baviera Felip III de Borgonya | ||
Art | Pintura | ||
Gènere | Retrat pictòric, pintura religiosa, pintura de gènere i retrat | ||
Moviment | Primitius flamencs | ||
Professors | Robert Campin | ||
Influències | |||
Influències en | |||
Company professional | Hubert van Eyck: brothers van Eyck (en) | ||
Mecenes | Felip III el Bo | ||
Obra | |||
Obres destacables | |||
Família | |||
Cònjuge | Margareta van Eyck | ||
Germans | Hubert van Eyck Lambert van Eyck Margaretha van Eyck | ||
Obres destacables | |||
Jan van Eyck (Maaseik, principat de Lieja, ca. 1390 - Bruges, comtat de Flandes, 9 de juliol del 1441) fou un pintor flamenc del gòtic tardà que va treballar a Bruges. És considerat com un dels millors artistes del grup dels primitius flamencs per les seves innovacions en l'art del retrat i del paisatge. Junt amb Robert Campin, que operava a Tournai, se'ls considera les figures claus de l'aparició de l'escola flamenca amb èmfasi en l'observació del món natural.[1]
L'escriptor contemporani Bartolomeo Fazio va descriure Van Eyck com a litterarum nonnihil doctus ('home de cultura literària'), expert en geometria i «mestre de totes les arts que afegeixen distinció a la pintura», reconeixent la dedicació meticulosa que posava en la creació de les seves obres.[2] Durant molt de temps va ser considerat el «pare de la pintura a l'oli», ja que l'historiador i crític Giorgio Vasari li va atribuir la invenció d'aquesta tècnica, aspecte que va quedar desmentit durant el segle xix.
És l'autor de nombrosos retrats i peces de tipus religiós entre les quals destaca L'adoració de l'Anyell Místic, un compendi enciclopèdic de la teologia cristiana desplegat en dotze panells que combinen el concepte de «la salvació» que s'inicia amb l'Anunciació, fins a la fi del món amb l'Apocalipsi. Considerada per Albrecht Dürer com «la pintura més preciosa i de major comprensió», conté elements innovadors com la presència per primer cop dels donants, així com de personatges nus de grans dimensions.[3]