Biografia | |
---|---|
Naixement | 6 juny 1910 ![]() Girona ![]() |
Mort | 28 juny 1960 ![]() 6è arrondissement de Lió (França) ![]() |
Causa de mort | càncer de pulmó ![]() |
Sepultura | Cementiri Municipal de Roses |
Catedràtic d'universitat | |
![]() | |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Barcelona ![]() |
Director de tesi | Antonio de la Torre y del Cerro ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Edat mitjana de Catalunya ![]() |
Ocupació | Historiador |
Ocupador | Institut Ramon Muntaner Universitat de Saragossa Universitat de Barcelona ![]() |
Membre de | |
Alumnes | Josep Fontana i Làzaro ![]() |
Influències | |
Influències en | |
Participà en | |
1933 | Creuer universitari pel Mediterrani de 1933 ![]() |
Obra | |
Primeres obres | Ferran II i la ciutat de Barcelona 1479 - 1516 Noticia de Catalunya |
Estudiant doctoral | Jordi Nadal i Oller ![]() |
Família | |
Cònjuge | Roser Rahola d'Espona ![]() |
Fills | Pere Vicens i Rahola ![]() |
Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny del 1910 - Lió, 28 de juny del 1960) fou un historiador, escriptor, catedràtic i editor català.
Vicens Vives va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l'exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas.[1] Sense ser afí a l'Opus Dei tenia amistat amb alguns dels principals intel·lectuals que l'integraven, i el seu nom va arribar a sonar per a ocupar algun càrrec de responsabilitat a Madrid. «Era un home important», sentencia el membre de l'IEC, Antoni Simon i Tarrés. Gràcies a això, Vives va aconseguir tirar endavant la historiografia contemporània.[2]
La seva obra d'investigació sobre la història del segle xv a la Corona d'Aragó i sobre la figura de Ferran II és considerada de referència obligada.[3]
Va arribar a la política a través de la història, on va trobar l'explicació del seu present. Segons Pla, era "potser l'intel·lectual que se'n féu una idea més completa i directa".[4]
En paraules de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, "Vicens tenia la idea d'una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d'acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s'evitessin nous episodis traumàtics".[5]
El seu fort pragmatisme i una visió integradora li varen permetre accedir a figures de diferents ideologies i ser un "home-pont" entre sensibilitats catalanistes i el règim franquista. Aquesta visió integradora explica els missatges de condol de personatges tan diversos com Joan de Borbó, Josep Tarradellas o el comitè de Barcelona del prohibit PSUC.[6]
La seva mort va tallar de sobte una trajectòria política que hauria jugat un rol transcendental a la transició democràtica espanyola optant fins i tot a ser president de la Generalitat.[7]
« | He recollit centenars de milers de fets concrets i per aquesta raó estic tranquil. Certament, hauria pogut fer això tota la meva vida | » |
— Jaume Vicens i Vives.Carta a Josep Fontana el 1957[8] |
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades batllori
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades benet406