Joaquim Torra i Pla (Blanes, 28 de desembre de 1962), conegut simplement com a Quim Torra, és un polític, advocat, editor i escriptor català. Va ser president de la Generalitat de Catalunya des del 17 de maig de 2018[1] fins al 28 de setembre de 2020. És un dels impulsors de la Crida Nacional per la República.[2]
Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985, va treballar durant vint anys com a advocat i directiu en l'empresa d'assegurances privada Winterthur. D'aquests, els dos darrers els va passar a Suïssa, on va ser executiu de la mateixa empresa del 2005 al 2007, any en què va deixar l'empresa per tornar a Catalunya amb la intenció de dedicar-se a l'articulisme i a l'assaig polític en l'editorial A Contra Vent, fundada per Torra l'any següent[3] i que ha destacat en la recuperació de l'obra dels periodistes catalans dels anys 20 i 30.
La seva trajectòria política s'inicia el setembre del 2009, quan dona suport a l'associació independentista catalana Reagrupament, una escissió d'Esquerra Republicana de Catalunya. No obstant això, no es coneix que militi en cap partit.[1] Des d'aleshores ha format part de diferents associacions independentistes, entre les quals destaca Sobirania i Justícia, la qual va presidir del 2011 al 2014, a més d'esdevenir director de la Revista de Catalunya el 2012. Ha sigut membre del consell permanent de l'Assemblea Nacional Catalana i vicepresident d'Òmnium Cultural, entitat que va presidir entre el juliol i el novembre del 2015 en substitució de Muriel Casals.
Torra va presentar-se com a independent a la llista de la candidatura independentista Junts per Catalunya per a les eleccions al Parlament de 2017, en les quals fou elegit diputat al Parlament.[4] El 10 de maig de 2018 va ser proposat com a candidat a la Presidència de la Generalitat pel President Carles Puigdemont, i va ser investit pel Parlament en segona votació quatre dies després amb majoria simple.[5] El 28 de setembre de 2020 va ser inhabilitat com a President de la Generalitat com a conseqüència d'una pancarta controvertida al Palau de la Generalitat.
Ha escrit diversos llibres, entre els quals es poden destacar Ganivetades suïsses (2007), Periodisme? Permetin! La vida i els articles d'Eugeni Xammar (2008) o Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2009), l'últim dels quals va obtenir el premi Carles Rahola d'assaig.