![]() ![]() | |
![]() Misia Sert a la portada per Henri de Toulouse-Lautrec (1895) ![]() | |
Tipus | publicació periòdica ![]() |
---|---|
Fitxa | |
Data d'inici | 1r desembre 1889 ![]() |
Data de finalització | maig 1903 ![]() |
Fundador | Thadée Natanson ![]() |
Lloc de publicació | Lieja i París ![]() |
Estat | França ![]() |
La Revue blanche (1889-1903) va ser una revista bimensual d'art i literatura d'inspiració anarquista.[1] Va parèixer primer a Lieja[2] i des de l'octubre 1891 a París, editat pels tres germans (Alexandre, Tadeusz i Louis-Alfred Natanson, fills d'un banquer polonès establert a París. Es va crear com a competidor i opositor al Mercure de France. Félix Fénéon, Lucien Muhlfeld El 1894, Léon Blum va succedir Muhlfeld com redactor en cap, acte corratjós, al paroxisme de la crisi de l'anarquisme.[3] La iniciativa parisenca va inspirar el 1898 Joan Montseny i Teresa Mañé per crear un equivalent en castellà, La Revista Blanca.[4]
Els editors refusaven adherir a un escola o moviment artístic. Dona la benvinguda a tothom que tingui talent. Per això van triar el nom blanche, el color blanc que és una mescla de tots els colors.[5] Des de 1893, després de la fusió amb la revista Le Banquet,[3] cada capçalera era una obra gràfica d'un artista reconegut.[5] Misia Sert, «la reina de París» aleshores esposa de Tadeusz Natanson, va tenir un paper important als inicis de la revista i va inspirar molts artistes i portades.[6]
Sobretot Félix Fénéon va implicar La Revue blanche en la defensa d'Alfred Dreyfus el 1898 durant el plet polític i antisemític. Després, es va endinsar en altres temes de l'època que va denunciar: el genocidi armeni, les tortures a Catalunya… i va publicar una primera investigació sobre la Comuna de París. La revista primer va prendre una orientació més política i socialista i després la crisi de Dreyfus va prendre una orientació pluralista, caracteritzada per un periodisme professional, llegit per la qualitat dels seus reportatges.[3]
«La Revue blanche que no va durar gaire més que deu anys, va tenir un paper de frontissa essencial a França. La majoria dels escriptors, pintors, músics, polítics i intel·lectuals més importants del fin de siècle hi van col·laborar o la van freqüentar.»[7] «Era una de les més llegides del món literari i artístic del París.»[8]
L'estiu de 1902 Thadée Natanson es va emmalaltir. El maig de 1903 va parèixer el 237è i darrere número.