Leonardo Favio

Leonardo Favio

Biografia
Naixement	(es) Fuad Jorge Jury 28 maig 1938 Las Catitas (Argentina) (en)
Mort	5 novembre 2012 (74 anys) Buenos Aires (Argentina)
Causa de mort	pneumònia
Sepultura	Mausoleum of the Argentine Society of Authors and Composers (en)
Activitat
Ocupació	director de cinema, actor, productor de cinema, guionista, cantant
Activitat	1958 -
Partit	Partit Justicialista
Instrument	Veu
Família
Cònjuge	María Vaner (1967–1973)
Fills	Leonardo Jury

Fuad Jorge Jury Olivera^[1] (Las Catitas, departament Santa Rosa, província de Mendoza, 28 de maig de 1938-Buenos Aires, 5 de novembre de 2012), més conegut com a Leonardo Favio,^[2] va ser un director de cinema, cantautor, productor cinematogràfic, guionista i actor argentí.

Amb les seves pel·lícules va guanyar premis nacionals i internacionals, i és considerat un director de culte,^[3] d'èxit i respectat. Les seves pel·lícules Crónica de un niño solo i El romance del Aniceto y la Francisca solen ser avaluades entre les millors de la història del cinema argentí. L'any 2000, el Museu Nacional de Cinema Argentí va realitzar una enquesta entre cent crítics, historiadors i investigadors de cinema de tot el país. La consigna era «Quins són els 100 millors films del cinema sonor argentí», donant com a resultat Crónica de un niño solo el millor film (amb més del 75% dels vots). En 1998, la revista Tres Puntos (de Buenos Aires) va fer una enquesta a cent personalitats de l'ambient cinematogràfic (des de directors i actors fins a reflectoristes i escenògrafs) amb la consigna «Triï les cinc millors pel·lícules argentines de la història i el millor director cinematogràfic». La pel·lícula guanyadora va resultar ser El Romance del Aniceto y la Franciscai Favio l'elegit com a millor director. En 2001, Leonardo Favio va rebre el Diploma al Mèrit dels Premis Konex com un dels cinc millors directors de cinema de la dècada a l'Argentina.

Com a cantant i compositor va ser un dels precursors de la balada romàntica llatinoamericana en els anys seixanta i setanta, aconseguint l'èxit en tota America Llatina. Entre les seves cançons més populars es troben Ding Dong estas cosas del amor (amb Carola), Simplemente una rosa de la pel·lícula del mateix nom, Fuiste mía un verano, Ella ya me olvidó, Quiero aprender de memoria, Mi tristeza es mía y nada más, Para saber cómo es la soledad (de Luis Alberto Spinetta), "Mi amante niña mi compañera", "Ni el clavel ni la rosa", "La foto de carnet", "No juegues más", Chiquillada (de José Carbajal) i La cita. Les seves cançons han estat versionades en més de catorze idiomes.^[4]

Una part substancial de la vida de Leonardo Favio es relaciona amb la seva adhesió i militància en el peronisme. Resultat d'això és la seva pel·lícula Perón, sinfonía del sentimiento (de 1999), un documental amb una durada de 6 hores.

Va morir el 5 de novembre de 2012, a causa d'una pneumònia agreujada, després d'estar diverses setmanes internat en una clínica de Buenos Aires.