(la) Opus Caroli regis contra synodum | |
---|---|
Tipus | obra escrita |
Autor | Teodulf d'Orleans |
Llengua | llatí |
Publicació | dècada del 790 |
Tema | Iconoclastia |
Gènere | assaig |
Els Libri Carolini ("Els llibres de Carles"), l'Opus Caroli regis contra synodum ("El treball del Rei Carles contra el Sínode"), també anomenats Llibres de Carlemany o simplement els Carolins, són una obra de quatre llibres compostos per ordres de Carlemany, al voltant del 790, per refutar les suposades conclusions del Segon concili romà d'Orient de Nicea (787), particularment pel que fa a les seves actes i decrets en matèria d'imatges sagrades. Són «en molt la declaració més completa de l'actitud occidental de l'art representatiu que ens ha deixat l'edat mitjana».[1] L'obra sembla haver estat en gran manera una polèmica a partir d'una incomprensió de la posició real presa per l'església romana d'Orient, que va ser arxivada en silenci quan es va realitzar, probablement a Roma.
Els Libri Carolini mai van no ser promulgats en el moment, a més de ser enviats al papa Adrià I, que va respondre amb una «grandis et verbosa epistola » (lletra digna i lletrada),[2] i van romandre desconeguts fins que van ser impresos per primera vegada en 1549 per Jean du Tillet, bisbe de Meaux, sota el nom d'Eriphele.[3] Contenen 120 objeccions contra el Segon Concili de Nicea, i estan formulades en termes violents i retrets, inclosos els següents: dementiam ("insensates"), priscae Gentilitatis obsoletum errorem ("un malentès pagà antic i obsolet"), argumenta insanissima et absurdissima ("raonament més absurd i absurd"), derisione dignas naenias ("torres dignes de burla"), etc.[2] L'edició moderna d'aquest text, per Ann Freeman i Paul Meyvaert (Hannover 1998), és diu Opus Caroli regis contra synodum ("L'obra del Rei Carles contra el Sínode"), i es basa en el manuscrit a la Biblioteca del Vaticà, que ara s'accepta generalment com un manuscrit de treball carolíngia 'acabat a correcuita', quan es va fer evident que el treball ara era redundant.[4]
Quan el treball va ressorgir durant la Reforma Protestant, va causar molta emoció i confusió. Malgrat el seu recolzament a les imatges, Joan Calví es refereix a la seva aprovació en edicions posteriors dels seus "Instituts de la religió cristiana" (Llibre 1, cap. 11, secció 14), i l'utilitza en el seu argument contra la veneració de les imatges.[5]