Llei d'Okun

L'anomenada llei d'Okun és una observació empírica que assenyala la correlació existent entre els canvis en la taxa d'atur i el creixement d'una economia. Va ser proposada el 1962 per l'economista nord-americà Arthur Okun a l'article "Potential GNP: Its Measurement and Significance".^[1]

Okun va assenyalar que per mantenir els nivells d'ocupació, una economia necessitava créixer cada any entre el 2,6% i el 3%. Qualsevol creixement inferior significava un increment de la desocupació degut a la millora de la productivitat. La llei d'Okun assenyala a més, que una vegada mantingut el nivell d'ocupació gràcies al creixement del 3%, per aconseguir disminuir la desocupació cal créixer dos punts percentuals per cada punt de desocupació que es vulgui reduir.^[2]

Aquesta “llei” és només una observació empírica, ja que no és possible demostrar-la. Okun es va basar en dades dels anys 1950 als Estats Units, i a més va avisar que aquesta teoria només és efectiva quan la taxa de desocupació està entre el 3 i 7,5%. Tot i això, la regla s'ha complert aproximadament en la majoria de casos, i per això és considerada com una observació molt fiable en macroeconomia. El percentatge exacte depèn del període i país considerats, encara que el més normal és que estigui al voltant del 2,5% (entre 2 i 3). El fet que el coeficient no sigui predictible fa que alguns considerin aquesta regla poc apropiada.