En astronomia, la magnitud és la mesura de la lluentor d'un estel. Els antics astrònoms grecs anomenaven estels de primera grandària (primera magnitud), als estels més brillants que apareixien després de l'ocàs solar i als últims que desapareixien després de la sortida del Sol, i successivament estels de segona grandària (segona magnitud), tercera magnitud, etc., fins als estels de sisena magnitud, els estels visibles sols amb foscor total.
Al segle II a. C., l'astrònom i matemàtic grec Hiparc de Nicea va reunir un catàleg de gairebé 1000 estels apreciables a ull nu, agrupant-los en sis categories a les quals va denominar magnituds.[1] Els més brillants van ser classificats com de primera magnitud; els més tènues com de sisena magnitud. Aquesta classificació segueix emprant-se en l'actualitat, encara que amb modificacions. La més significativa va ser introduïda al segle xix per l'astrònom anglès Norman Pogson.