| |||||
| |||||
| |||||
Informació | |||||
---|---|---|---|---|---|
Capital | Barcelona | ||||
Idioma oficial | Castellà (oficial), català (oficiós, emprat de facto per la Mancomunitat) | ||||
Període històric Restauració borbònica | |||||
Establiment | 6 d'abril de 1914 | ||||
Aprovació del dret de mancomunitats provincials | 18 de desembre de 1913 | ||||
Inici de la Dictadura de Primo de Rivera | 13 de setembre de 1923 | ||||
Dissolució | 20 de març de 1925 | ||||
Política | |||||
Forma de govern | Mancomunitat de províncies | ||||
President de la Mancomunitat de Catalunya | |||||
• 1914-1917: | Enric Prat de la Riba | ||||
• 1917-1924: | Josep Puig i Cadafalch | ||||
• 1924: | Carlos de Lossada y Canterac (imposat) | ||||
• 1924-1925: | Alfons Sala i Argemí (imposat) |
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.[1] Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.[2]
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país.[3] Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».[4] Després del cop d'Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.
En general, la Mancomunitat de Catalunya va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.[2] També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.[2]