Biografia | |
---|---|
Naixement | 1972 ![]() Barcelona ![]() |
Nacionalitat | ![]() |
Activitat | |
Ocupació | tècnic de so ![]() |
Premis | |
| |
![]() ![]() ![]() |
Marc Orts (Badalona, 1972) és un tècnic de so català, guanyador de set Premis Goya al millor so. El seu pare és crític de cinema i amb 18 anys va començar a treballar en un estudi de so i de doblatge.[1] Va començar com assistent al departament de so als llargmetratges Mararía i El milagro de P. Tinto (1998), com a editor de so a Els sense nom (1999) i Asfalto (2000) i com a mesclador de so a Manolito Gafotas en ¡Mola ser jefe! i Marujas asesinas (2001). El 2003 fou nominat per primer cop al Goya al millor so per Darkness de Jaume Balagueró.[2]
Ha guanyat set vegades el Goya al millor so: el 2008 amb L'orfenat, el 2011 amb Buried (Enterrat), el 2013 amb The Impossible, el 2014 amb El Niño, el 2017 amb Un monstre em ve a veure,[3] el 2022 per Tres i el 2024 per La societat de la neu. A més ha estat nominat a aquest guardó nou cops pel seu treball a Darkness (2003), Mapa dels sons de Tòquio (2010). La piel que habito (2012), EVA (2012), Blackthorn (2012), Anacleto: Agente secreto (2016), Dolor y gloria (2019), Madres paralelas (2021) i Un any, una nit (2023). També ha guanyat vuit premis Gaudí al millor so pel seu treball a REC 2 (2009), The Impossible (2013), El Niño (2014), Anacleto: Agente secreto (2016), Un monstre em ve a veure (2017), Dolor y gloria (2019),[4] Tres (2022) i Un any, una nit (2023).
També és professor a l'ESCAC - Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i a l'ECAM de Madrid, i també dona màsters i conferències.[5] També és responsable de l'equip artístic de so a Deluxe.[6]