Back Mos Afrikaans نباتات حزازية Arabic نباتات حزازيه ARZ Bryophyta sensu stricto AST Mamırlar Azerbaijani Мүктәр Bashkir Laabmoos BAR Samanas BAT-SMG Імхі Byelorussian Листнати мъхове Bulgarian
|
Per a altres significats, vegeu «Briòfits en sentit ampli». |
Bryophyta  | |
|---|---|
 "Muscinae" d'Ernst Haeckel Artforms of Nature, 1904 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Archaeplastida |
| Subregne | Viridiplantae |
| Divisió | Bryophyta Schimp., 1879 |
| Classes | |
.svg){kind=icon}
Els briòfits (Bryophyta), coneguts popularment com a molses, són plantes petites i delicades que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres, de vegades més; la molsa més grossa és l'anomenada molsa gegant (Dawsonia superba) i arriba a fer, només, 75 cm d'alt.[1] Normalment, tendeixen a recobrir el terra o la superfície de pedres o troncs d’arbres en llocs ombrívols i humits.
No desenvolupen ni flors ni llavors. Presenten alternança de generacions: En alguns moments, les molses produeixen càpsules d'espores (esporangis) amb forma de bec, en altres produeixen gametangis masculins i femenins on es fabriquen gàmetes.
Botànicament, les molses són briofitines o plantes no vasculars. Això vol dir que no tenen veritables arrels, tiges i fulles plenament funcionals com les dels cormòfits, sinó unes petites estructures semblants que s’anomenen rizoides, caulidis i fil·lidis respectivament.
Tradicionalment, els grup dels briòfits incloïa a les molses, les hepàtiques i les antocerotes. Però estudiant aquests grups genèticament s’ha vist que possiblement sigui un grup parafilètic. Per aquesta raó, avui en dia cadascun d’aquests tres grups te la seva pròpia divisió. Tanmateix, el nom de briòfits en sentit ampli segueix sent utilitzat per referir-se als tres grups que, morfològicament, tenen molts caràcters en comú.
Poden ser distingides de les hepàtiques (Marchantiophyta) pels seus rizoides multicel·lulars. Altres diferències no són universals per a totes les molses i hepàtiques, però la presència de fil·lidis no segmentats ni lobulats són caràcters més propis de les molses. La forma i funcionament dels esporòfits també és força diferent en les hepàtiques.[2]
Morfològicament, els briòlegs separen a les molses en dos grups (sense caràcter sistemàtic), depenent de la distribució dels elements principals del gametòfit i de l'esporòfit: les molses acrocàrpiques tenen els caulidis drets, simples o ramificats, i els esporòfits apareixen al final dels caulidis. Les molses pleurocàrpiques tenen els caulidis ajaguts i ramificats. Els esporòfits apareixen de forma lateral, a les axiles dels fil.lidis.[3]
Les molses tenen un paper important en els ecosistemes en què es troben perquè conserven la humitat del sòl i en prevenen la degradació, i també constitueixen un important refugi per a petits invertebrats. La recol·lecció indiscriminada de molses (com passa per Nadal) pot ser molt agressiva amb el medi ambient i pot causar un dany significatiu als nostres ecosistemes.[4]
Les molses poden dominar el paisatge a nivell local en ambients especialment complicats, sempre que hi hagi una elevada humitat ambiental (si més no en el moment en què té lloc la reproducció sexual). Son especialment abundants a la tundra, la vegetació de les congestes, les torberes, la taigà o els boscos humits i ombrívols com les avetoses o les fagedes.
A Catalunya, segons el catàleg de les Molses de Catalunya, hi ha 867 de les 1139 espècies que es coneixen a la península Ibèrica i Balears.[5] A València s'han citat un total de 350 tàxons (incloent les subespècies).[6] A les Illes Balears s'han descrit 273 espècies de molses en sentit estricte (286 tàxons incloses subespècies). A més hi ha 70 espècies d'Hepàtiques i una antocerota.[7] Entre les molses més comunes, es troba la «molsa de Nadal», Pseudoscleropodium purum.[8][2]
- ↑ Teara.govt.nz
- ↑ 2,0 2,1 Història natural dels Països Catalans, Vol 4: Plantes inferiors. Enciclopèdia Catalana SA, 1985. ISBN 84-85194-64-0 (volum 4).
- ↑ Enric Gràcia, Mercè Sanz. Guia de les molses i les falgueres dels PPCC. Barcelona: Ed. Pòrtic, 1989. ISBN 84-7306-380-5.
- ↑ «Verd Nadalenc». web. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2014. [Consulta: 20 desembre 2014].
- ↑ Montserrat Brugués, Elena Ruiz & Llorenç Sáez. «Catàleg de les Molses de Catalunya». UAB, 2023. [Consulta: 15 gener 2025].
- ↑ Felisa Puche Cristina Gimeno José Gabriel Segarra «Lista de los briófitos de la Comunidad Valenciana». Universitat Autònoma de Barcelona, Orsis 13, 1998, pàg. 27-41.
- ↑ Saez, Llorenç. Llibre vermell dels briòfits amenaçats de les Illes Balears. Palma de Mallorca: Conselleria de Medi Ambient i Territori. Govern de les Illes Balears, 2020. ISBN 978-84-122251-6-7.
- ↑ C.Cases, M. Brugués, R.M. Cros, C.Sérgio. Handbook of mosses of the Iberian Peninsula and the Balearic islands. Institut d'Estudis Catalans, 2006. ISBN 84-7283-865-X.