Back Cisterciënsers Afrikaans Zisterzienser ALS Orden de Cistels AN سيسترسية Arabic رهبنه سيسترسيه ARZ Orde del Císter AST Цыстэрцыянцы Byelorussian Цыстэрцыяны BE-X-OLD Цистерциански орден Bulgarian Sistersianed Breton
Ordo Cisterciensis  | |
 escut de l'Orde del Cister | |
| Tipus | monàstic |
|---|---|
| Nom oficial | Orde Cistercenc |
| Nom oficial llatí | Ordo Cisterciensis |
| Sigles | O.Cist. |
| Altres noms | Orde del Cister, Cister, monjos blancs, benedictins blancs, bernadins, cistercencs de la comuna observança |
| Hàbit | Hàbit blanc amb túnica i cinyell, escapulari negre |
| Lema | Cistercium mater nostra (Cister, mare nostra) |
| Objectiu | vida en comunitat,ascetisme, rigor litúrgic, treball |
| Fundació | 1098, abadia de Cîteaux (Borgonya, França) per Sant Robert de Molesme, Alberic de Cîteaux i Esteve Harding |
| Aprovat per | Calixt II, en 1119 |
| Regla | de Sant Benet |
| Constitucions | Carta charitatis, 1118 |
| Patrons | Sant Robert de Molesmes, Sant Bernat, Sant Benet |
| Branques i reformes | És una reforma dels benedictins; monges cistercenques o bernadines (1125); fuliencs, trapencs (1667) |
| Fundacions destacades | Abadia de Claravall, Abadia de Fontfreda, Abadia de Fontenay, Abadia d'Alcobaça (Portugal), Chiaravalle (Itàlia), Heiligenkreuz (Àustria) |
| Fundacions a terres de parla catalana | Poblet, Valldaura (Cerdanyola del Vallès, 1150-1168), Santes Creus (1169-1835), Santa Maria de Vallbona (Argelès, Rosselló, 1242-1791), Valldigna, Benifaçà (Pobla de Benifassà, 1235-1835), Santa Maria de la Reial (Mallorca, 1236-1835), Vallbona de les Monges, (l'Urgell) |
| Persones destacades | Sants Bernat de Claravall, Bernat Calbó, Ramon de Fitero |
| Lloc web | http://www.ocist.org |
L'orde del Cister, orde del Cistell o orde de Cîteaux [1] (llatí: ordo cisterciensis) és un orde monàstic de dret papal.
És un orde monàstic de la família benedictina, fundat el 1098 a l'abadia de Cîteaux (Borgonya) per sant Robert de Molesme (mort el 1110) com a reforma de l'Orde de Sant Benet i per seguir la Regla de sant Benet amb el rigor i el carisma originaris.
Els seus membres, anomenats cistercencs (censurat per Joan Coromines, que proposa cistercès i cluniacès,[2]) benedictins blancs (per l'hàbit blanc) o bernadins (per sant Bernat de Claravall), posposen al seu nom les sigles O. Cist..
L'orde del Cister té un paper protagonista en la història religiosa del segle xii. Mitjançant la seva organització i la seva autoritat espiritual, s'imposa a tot Occident, fins i tot als seus marges. La seva influència és particularment forta a l'est de l'Elba, on l'ordre "fa avançar tant el cristianisme, la civilització [occidental] com el desenvolupament de la terra." [3]
Com a restauració de la regla benedictina inspirada en la reforma gregoriana, l'orde cistercenc promou l'ascetisme, el rigor litúrgic i estableix, en certa manera, el treball com un valor cardinal, com ho demostra el seu patrimoni tècnic, artístic i arquitectònic. A més del paper social que va ocupar fins a la Revolució francesa, l' orde va exercir una influència cabdal tant en l'àmbit intel·lectual o econòmic com en el de les arts i l'espiritualitat.
Deu el seu desenvolupament considerable a Bernat de Claravall (1090-1153), un home d'una personalitat i un carisma excepcionals. La seva influència i prestigi personal el van convertir en el més famós dels cistercencs del segle xii . Si no és el fundador, continua sent el mestre espiritual de l'orde.[4]
De fet, l'orde del Cister està constituït avui per dos ordes i diverses congregacions. L'orde de l'Observança de la Comuna compta avui amb uns 1.600 monjos i més de 800 monges, distribuïdes en 80 i 78 monestirs respectivament. L'orde cistercenc de l'estricta observança (també anomenada O.C.S.O.) inclou actualment prop de 3.000 monjos i 1.875 monges —anomenades comunament trapencs i trapenques, perquè provenen de la reforma de l'abadia de Trappe— distribuïdes en 102 monestirs masculins (abadies i priorats) i 72 monestirs femenins (també anomenats abadies o priorats), arreu del món.[5] Però si actualment els dos ordes cistercencs estan separats, hi ha entre ells estrets vincles d'amistat i col·laboració, especialment en els àmbits de la formació i la reflexió sobre el seu carisma comú. La seva indumentària és, doncs, la mateixa: túnica blanca i escapulari negre subjectats per un cinturó de cuir que s'hi posa sobre; l'hàbit del cor és la cogulla monàstica tradicional, de color blanc, d'aquí el nom de "monjos blancs".
Encara que segueixen la regla de sant Benet, els cistercencs no són considerats estrictament benedictins. En efecte, va ser en el IV Concili del Laterà (1215 ) quan va aparèixer "la paraula "benedictina" per designar monjos que no pertanyien a cap orde centralitzat"[6] en contraposició als cistercencs. Però molts vincles uneixen les dues famílies monàstiques, especialment en l'àmbit de la formació.
- ↑ En el nom dels Monjos de Cistell,6 tan freqüent a l'Edat Mitjana [...] potser té raó AlcM en criticar una forma Císter que s'ha usat modernament, encara que no crec que sigui "castellanisme" sinó més aviat una accentuació discutible de la forma b. ll. Cister: en el vers que cita de Verdaguer, on està accentuat a la sìl·laba final, ¿no serà correcció d'altri a una forma Cistell que vagi usar el poeta? Joan Coromines, DECAT vol. II, 717a1-12 ("6 Notem que es deia de Cistell, i no pas amb article com ho ha escrit algun imitador modern mal informat. ¿No fóra encara aquesta la forma de dir-ho més elegant, més fidel? ¿Per què preferir-hi llatinitzacions pedantesques?) Joan Coromines, vol. II, 717b8-12)
- ↑ El que en tot cas és un barbarisme és l'adjectiu cistercenc (estranyament acceptat pel DFa. i l'AlcM), calc groller del cast. cisterciense (ell mateix mal adaptat del fr. cistercien), horrible híbrid on el sufix ultra-popular -enc (pre-romà, estrany al llatí) ha estat junyit a un radical Cistercium del llatí macarrònic: és evident que només cistercès i cluniacès haurien estat adaptacions acceptables., Joan Coromines, DECAT vol. II, 717a12-19
- ↑ Jean Chélini, Histoire religieuse de l'Occident médiéval, Hachette, Pluriel, 1991, p.369
- ↑ "San Bernat no havia pas fundat l'orde ciscercenc. Ell va fer-la d'èxit." Georges Duby, Saint Bernard, l'Art cistercien, Champs, Flammarion, 1971, p. 9.
- ↑ Cf. Marcel Pacaut, Les moines blancs. Histoire de l'ordre de Cîteaux, Fayard, 1993, p. 358-359 i p. 360-361 i per les estadístiques de l'OCSO, http://www.ocso.org/HTM/net/monwb-fr.htm Arxivat 2009-02-21 a Wayback Machine.
- ↑ Jacques Dubois, Les ordres monastiques, éd. PUF coll. Que sais-je?, 1985, p.67