Urtica dioica ![]() | |
---|---|
![]() Urtica dioica subsp. dioica | |
Enregistrament | |
Dades | |
Font de | Urtica dioica convar. fibra, fulla d'ortiga, ortiga i arrel d'ortiga ![]() |
Hàbitat | massa de terra ![]() |
Planta | |
Tipus de fruit | núcula ![]() |
Estat de conservació | |
![]() | |
Risc mínim | |
UICN | 167815 ![]() |
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Plantae |
Ordre | Rosales |
Família | Urticaceae |
Gènere | Urtica |
Espècie | Urtica dioica ![]() L., 1753 |
Nomenclatura | |
Sinònims |
|
Subespècies | |
|
L'ortiga grossa o ortiga verda (Urtica dioica) és una planta herbàcia de la família de les urticàcies. És una planta cosmopolita; el seu nom prové del llatí, urere = "cremar", referint-se als pèls urticants de la planta. La seva distribució és molt àmplia, apareix en punts molt concrets a causa de les necessitats de nitrogen, és una planta nitròfila. Es diu que segueix l'home i el bestiar: és freqüent en marges de camins i parets de pedra, corrals, terrenys de pastura, horts, etc. Pertany al grup de plantes que generalment anomenem ortigues, i n'és un dels exemples més coneguts; sovint s'anomena simplement ortiga, però té alguns noms populars catalans com estrígol, estríjol, herba de cec, ortiga grossa, picamans, picamoros, guardians (El Comtat), ordiga, xordiga (Andorra) o estrigal (Andorra).[1]
Tota la planta s'empra per les seves propietats nutritives i medicinals; podria tractar-se d'un nutracèutic.