Parc Nacional de la Vall de la Mort

Parc Nacional de la Vall de la Mort

(en) Death Valley National Park
Tipus	parc nacional dels Estats Units parc nacional
Localització
Entitat territorial administrativa	Califòrnia (EUA)
36° 29′ N, 117° 05′ O / 36.49°N,117.09°O / 36.49; -117.09
Característiques
Punt més alt	Telescope Peak  (3.366 m )
Superfície	5.270,411 mi²
Espècies conservades	pins i arbres de Josué, coiots, guineus, linxs, pumes i cérvols muls
Parc internacional de cel estrellat
Data	2013
Categoria II de la UICN: Parc Nacional
World Database on Protected Areas
Identificador	367731
Història
Creació	11 de febrer de 1933 (Monument nacional) 31 d'octubre de 1994 (Parc nacional)
Activitat
Visitants anuals	1.128.862 (2022)
Gestor/operador	Servei de Parcs Nacionals
Lloc web	nps.gov…

El Parc Nacional de la Vall de la Mort (Death Valley National Park) és un parc nacional als estats de Califòrnia i Nevada situat a l'est de la Sierra Nevada a la Great Basin (Gran Conca), una zona extremadament àrida dels Estats Units. El Monument Nacional de la Vall de la Mort va ser declarat el 1933. El parc va ser ampliat substancialment i es va convertir en un parc nacional el 1994.^[1] El parc protegeix el cantó nord-oest del Desert de Mojave (Mojave Desert). Conté un ambient desèrtic de diverses salines, dunes de sorra, badlands (males terres), valls, canyons i muntanyes. És el parc nacional més gran dels 48 estats continentals i ha estat declarat una Reserva de la Biosfera de la UNESCO. Aproximadament un 95 per cent del parc ha estat designat una àrea salvatge. És el més càlid i sec dels parcs nacionals dels Estats Units. El segon punt més baix de l'hemisferi occidental es troba a la Badwater Basin (Conca d'Aigua Dolenta), que es troba 86 metres sota el nivell del mar. El parc és la llar de moltes espècies de plantes i animals que s'han adaptat a aquest ambient desèrtic. Alguns exemples inclouen la governadora, el mufló de les muntanyes Rocoses, el coiot, i el peix cadellet de la Vall de la Mort (Cyprinodon salinus salinus) que és un peix que ha sobreviscut des dels temps més humits.

Una sèrie de grups indígenes habitaven la zona des d'èpoques antigues (7000 aC). Més recentment, els timbisha, al voltant de l'any 1000 aC emigraren entre els campaments d'hivern a les valls i els camps d'estiu a les muntanyes. Un grup d'euro-americans que es van quedar encallats a la vall el 1849 a la recerca d'un accés directe als camps d'or de Califòrnia va donar el nom actual a la vall tot i que només un del seu grup va morir. Diverses ciutats d'efímera existència van sorgir al final del segle xix i a principis del segle xx com a resultat de l'extracció d'or i plata. L'única mena rendible a llarg termini era el bòrax, que va ser traslladat fora de la vall amb els anomenats "twenty-mule teams" (equips de vint muls, que de fet eren carros tirats per 18 muls i dos cavalls).^[2] La vall, pel seu particular estil de vida dur, es va convertir en el tema de llibres, programes de ràdio, sèries de televisió i pel·lícules. El turisme es va incrementar en la dècada de 1920, quan es van construir estacions turístiques prop de Stovepipe Wells i Furnace Creek.

L'entorn natural de la zona s'ha format en gran part per la seva geologia. La vall en si és en realitat un graben. Les roques més antigues són àmpliament metamorfosades i tenen almenys 1700 milions d'anys.^[3] Antics mars càlids i poc profunds van dipositar sediments marins fins a la creació d'un rift que va obrir un accés a l'oceà Pacífic. Es va produir una sedimentació addicional fins que es va formar una zona de subducció prop de la costa. Això va aixecar la regió fora del mar i va crear una línia de volcans. Més tard l'escorça va començar a separar-se, creant la citada província geològica de Basin and Range (Conques i Serralades). Les valls llavors es van omplir amb sediments. Durant les èpoques humides dels períodes glacials, les valls es van omplir amb aigües, com ara el Llac Manly (Lake Manly).^[4]