El Partimento (ital.) fa referència a un baix musical de caràcter didàctic, que pot estar xifrat o no. Sorgeixen a finals del segle XVII als conservatoris italians, sobretot a Nàpols, per a entrenar l'ús de progressions harmònico-contrapuntístiques i aplicar-les tant a l'hora d'acompanyar o improvisar amb un instrument de teclat, com per a compondre.[1][2]
Es tracta d'un ensenyament pràctic, sobretot comparat amb la teoria harmònica, desenvolupada a partir del Traité de l'harmonie (1722) de Jean-Philippe Rameau: Mentres aquest últim preten explicar la música d'una manera racional, el partimento és un entrenament per a generar música polifònica fàcilment des del teclat, i també concebir composicions d'una manera ràpida i segura.
Amb aquest aprenentatge, que combinava la pràctica al teclat del partimento amb l'entrenament vocal mitjançant Solfeggi, Nàpols esdevingué un centre fonamental per a l'evolució del llenguatge musical al segle XVIII. De fet, al terreny operístic, pràcticament tot Europa passà a estar dominada per compositors i cantants de l'escola italiana, com ara Farinelli i Scarlatti a Madrid, Pergolesi a Itàlia, Salieri a Viena, Pasquini a Londres o Cherubini a París.
- ↑ Giorgio Sanguinetti, The Art of Partimento, Oxford 2012
- ↑ Peter Williams, Article Partimento en Grove Music Online