Partit perfecte

En beisbol, un partit perfecte és aquell en què un llançador aconsegueix una victòria sense que cap batedor de l'equip rival arribi a base.^[1] Això implica que durant tot el partit el llançador no concedeixi cap batada, base per boles, tercer strike no entomat, ni toqui el batedor amb un llançament, que el receptor no realitzi cap interferència defensiva i que cap jugador de camp cometi un error que permeti al batedor arribar a base. Dels prop de 240.000 partits de la història de la Major League Baseball^[2] només 24 han estat perfectes –22 dels quals a l'era moderna– i a la lliga japonesa de beisbol sols n'hi ha hagut 17 en gairebé 90 anys d'història; per tant, un partit perfecte és una de les proeses més atípiques i meritòries del beisbol.

Només aspiren a ser partits perfectes els que duren almenys nou entrades; els partits escurçats per condicions meteorològiques o qualsevol altre motiu no aspiren a ser-ho. Tampoc ho són els partits en què un batedor arriba a base en una entrada suplementària. Segons la definició formal de partit perfecte, no és necessari que un partit perfecte sigui a càrrec d'un sol llançador; si diversos llançadors es relleven per mantenir les bases buides, també comptaria com a partit perfecte. Tanmateix, no és habitual: a l'MLB tots els partits perfectes han estat a càrrec d'un únic llançador i a la lliga japonesa només n'hi ha hagut un a càrrec de dos llançadors, a les finals de 2007. (Encara que la lliga japonesa té un criteri particular que determina que un partit perfecte ha de ser necessàriament a càrrec d'un llançador, per la qual cosa no el compta oficialment.)

Per definició, un partit perfecte també és un no-hitter (un partit en què l'equip rival no aconsegueix cap batada) i un shutout (un partit en què l'equip rival no aconsegueix cap carrera), dues gestes molt més freqüents que un partit perfecte però igualment rellevants.