Pere II del Brasil (portuguès: Pedro II) (Rio de Janeiro, 2 de desembre de 1825 - París, 5 de desembre de 1891), encunyat El Magnànim, va ser emperador del Brasil des de l'any 1831 fins al 1889. Sota el seu regnat, el país va viure un període d'estabilitat i creixement que es va allargar més de 30 anys. Entre les seves conquestes més destacades, es troben la victòria a la Guerra de la Triple Aliança (1870) i l'abolició de l'esclavitud al Brasil (1888).[1]
Era fill de l'emperador Pere I del Brasil i l'emperadriu Maria Leopoldina d'Àustria. Era nét, per via paterna, del rei Joan VI de Portugal i de la infanta Carlota Joaquima d'Espanya i, per via materna, de l'emperador Francesc I d'Àustria i de la princesa Maria Teresa de Borbó-Dues Sicílies.
L'any 1843 contragué matrimoni amb la princesa Teresa de Borbó-Dues Sicílies, filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. La parella tingué els següents fills:
El dia 7 d'abril de l'any 1831, Pere I abdicà del tron imperial del Brasil i viatjà a Portugal per lluitar amb la seva filla Maria II per ajudar-la a recuperarla corona portuguesa, usurpada pel seu germà Joan. Llavors, va cedir el títol imperial al seu fill Pere, qui només tenia cinc anys. Durant el període que va des de l'abdicació de Pere I fins al 23 de juliol de 1840, any en què se'l declarà major d'edat, s'establí una regència que es mostrà enormement inestable.
D'esperit liberal, l'emperador contribuí decididament al procés d'industrialització del país promocionant la introducció del ferrocarril al Brasil mitjançant la concessió feta al vescomte de Mauá per la construcció de la primera línia ferroviària. Promotor cultural i científic, creà i reformà diverses escoles culturals i facultats universitàries arribant a fundar, el 1838, l'Institut Històric i Geogràfic Brasiler i l'Arxiu Nacional del Brasil.
A mesura que els anys del seu regnat avançaven, aparegué i es desenvolupà un corrent de pensament contrari al règim imperial. La monarquia havia tingut tradicionalment el suport de l'Església Catòlica, l'aristocràcia i la burgesia terratinent, a més de l'Exèrcit imperial. Però, les despeses generades per la Guerra de la Triple Aliança desenvolupada entre el Brasil, l'Uruguai i el Paraguai entre els anys 1865 - 1870, més les enemistats guanyades per la monarquia arran de l'abolició de l'esclavitud contribuïren a minar els suports en favor de la causa monàrquica. A més a més, l'exèrcit anhelava un canvi institucional que li concedís més llibertat de moviments i l'Església recel·lava d'un monarca que era masó i anhelava la instauració d'un ideari laic al país.
Tot plegat ocorregué en un moment en què les forces liberals que recolzaven la monarquia començaren una insistent campanya per desacreditar la figura del monarca qualificant-lo de poc capaç de dirigir la renovació institucional i generacional que el país necessitava. A més, no hi havia un successor clar, ja que Pere II només tenia una filla viva, Isabel. Malgrat que l'emperador gaudia d'un ampli suport popular, el dia 15 de novembre de l'any 1889 tingué lloc una revolta militar dirigida pel mariscal Deodoro da Fonseca que derrocà la monarquia de forma pacífica. La tranquil·litat amb què conclogué el cop d'estat fou també gràcies a la immediata acceptació de la nova situació per part del sobirà, que va expressar els seus desitjos de prosperitat al nou règim republicà.
La família imperial arribà primer a Porto, on va finar l'emperadriu Teresa, qui havia emmalaltit durant la travessia transoceànica. Posteriorment es desplaçaren a França, on s'instal·laren definitivament. Des de l'exili, el monarca continuà contribuint al desenvolupament cultural del país a través de multitud de donacions de la seva extensa col·lecció privada.
Pere II morí a París el dia 5 de desembre de 1891. No fou fins a l'any 1922 que el seu cos fos traslladat al Brasil. El 1939 fou sepultat definitivament a Petròpolis, en un nou mausoleu construït per a l'ocasió, cerimònia a la qual assistí el president de la República, Getúlio Vargas.