Back فيليب لاركن Arabic فيليب لاركن ARZ Филип Ларкин Bulgarian ফিলিপ লার্কিন Bengali/Bangla Philip Larkin Breton Philip Larkin Czech Philip Larkin Welsh Philip Larkin German Φίλιπ Λάρκιν Greek Philip Larkin English
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 9 agost 1922  Coventry (Anglaterra) | ||
| Mort | 2 desembre 1985 (63 anys) Kingston upon Hull | ||
| Causa de mort | càncer d'esòfag | ||
| Sepultura | Cottingham 53° 47′ 01″ N, 0° 25′ 50″ O / 53.783606°N,0.430608°O | ||
| Jutge del premi Booker | |||
| té el rol: president | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Saint John's College King Henry VIII School, Coventry | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Jazz | ||
| Ocupació | poeta | ||
| Activitat | 1945 - | ||
| Ocupador | Universitat de Hull Universitat de Leicester | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Poesia lírica | ||
| Obra | |||
| Localització dels arxius | |||
| Premis | |||
  | |||
Philip Arthur Larkin,[1] CH, CBE, FRSL (9 d'agost de 1922 - 2 de desembre de 1985) fou un poeta, bibliotecari, novel·lista i crític de jazz britànic. El 1945 va publicar el seu primer llibre de poesia, El vaixell del nord, el qual van seguir dues novel·les, Jill (1946) i Una noia a l'hivern (1947), però va adquirir notabilitat en 1955 amb la publicació de la seva segona col·lecció de poemes, Un engany menor, seguit per Les noces de Pentecosta (1964) i Finestrals (1974). Entre 1961 i 1971, va treballar de crític de jazz al diari The Daily Telegraph (els seus articles van ser compilats posteriorment a All What Jazz: Escrits sobre jazz 1961-1971, de 1985), i va editar The Oxford Book of Twentieth-Century English Verse (1973).[2] Va rebre diversos honors, inclosa la Queen's Gold Medal for Poetry.[3] El 1984, després de la mort de John Betjeman, li va ser oferta la posició de poeta llorejat del Regne Unit, la qual va rebutjar. És considerat per la crítica com un dels poetes anglesos més aclamats de la segona meitat del segle xx.
Després de graduar-se a Oxford el 1943 en anglès i literatura anglesa, Larkin va començar a treballar com a bibliotecari. Durant els trenta anys en què va exercir com a bibliotecari universitari a la Biblioteca Brynmor Jones de la Universitat de Hull va produir la major part de la seva obra publicada. Segons el poeta anglès Andrew Motion els poemes de Larkin estan marcats per una «exactitud malenconiosa i molt anglesa» a l'hora de tractar les emocions, els llocs i els relacions. Eric Homberger considerà que Larkin era «el cor més trist en el mercat de postguerra», i el mateix Larkin va dir que la pobresa era per a ell el que els narcisos eren per a Wordsworth.[4] Influenciat per W. H. Auden, W. B. Yeats i Thomas Hardy, els seus poemes estan formats per versos molt estructurats però flexibles. Jean Hartley, l'exdona de l'editor del poeta, George Hartley (The Marvell Press) els va descriure com «una barreja estimulant de lirisme i insatisfacció»,[5] tot i que l'antòleg Keith Tuma va assegurar que hi ha més en l'obra de Larkin que el que suggereix la seva reputació de pessimista adust.[6]
La personalitat pública de Larkin era la d'un anglès solitari i insensat a qui no li agradava la fama i que no tenia paciència per als embolics de la vida literària pública.[7] El 1922, quan el poeta i escriptor Anthony Thwaite va publicar de manera pòstuma les seves cartes, es va generar una controvèrsia sobre la seva vida personal i les seves opinions polítiques, descrita per John Banville com a esgarrifosa, però també divertida fins a cert punt.[7] La historiadora britànica Lisa Jardine el va descriure com un «racista empedreït i misogin», però l'acadèmic John Osborne va sostenir en 2008 que «el pitjor que van poder descobrir sobre Larkin van ser algunes cartes grolleres i que li agradava el porno més suau que el que entreté les masses».[8] Malgrat la controvèrsia, va ser triat en una enquesta de 2003 (gairebé dues dècades després de la seva mort) organitzada per la Poetry Book Society com el poeta més aclamat dels últims cinquanta anys, i el 2008 The Times el va qualificar com el millor poeta de postguerra de la Gran Bretanya.[9]
El 2010, vint-i-cinc anys després de la seva mort, la ciutat on vivia Larkin, Kingston upon Hull, el va commemorar amb el Festival Larkin 25.[10] El festival va culminar el 2 de desembre, el dia del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, amb la inauguració d'una estàtua erigida en el seu honor i esculpida per Martin Jennings.[11][12][13]
- ↑ «Philip Larkin». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Philip Arthur Larkin, Encyclopaedia Britannica. Consultat el 26 d'octubre de 2011. (en anglès)
- ↑ Letters to Monica, Faber, 2010 (en anglès)
- ↑ Motion 2005, pp. 208-209, Chatterjee 2006, pàg. 19 (per Donald Davie).
- ↑ «Philip Larkin (1922–1985)» (en anglès). Poetryarchive.org, 2008. [Consulta: 26 octubre 2011].[Enllaç no actiu]
- ↑ Tuma 2001, p. 445.
- ↑ 7,0 7,1 Banville 2006.
- ↑ Cooper 2004, p. 1, for Lisa Jardine; Osborne 2008, p. 15.
- ↑ Larkin is nation's top poet, BBC News, 23 d'octubre del 2003; The 50 greatest British writers since 1945 Arxivat 2011-04-25 a Wayback Machine., The Times, 5 de gener del 2008. (en anglès)
- ↑ «The Toads Are In town» (en anglès). Larkin 25. [Consulta: 26 octubre 2011].
- ↑ «Philip Larkin statue unveiled in Hull» (en anglès). BBC News Online. BBC, 02-12-2010 [Consulta: 26 octubre 2011].
- ↑ «Philip Larkin statue at Paragon Station» (en anglès). Larkin 25. [Consulta: 26 octubre 2011].
- ↑ «Bronze tribute depicts Philip Larkin rushing for train at Paragon» (en anglès). Hull Daily Mail, 03-12-2010 [Consulta: 26 octubre 2011]. Arxivat 2012-05-09 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-05-09. [Consulta: 21 gener 2014].