Back Pierre Corneille Afrikaans Pierre Corneille AN بيير كورني Arabic بيير كورنى ARZ Pierre Corneille AST پیئر کورنئی AZB Пьер Корнель Bashkir П’ер Карнель Byelorussian П’ер Карнэль BE-X-OLD Пиер Корней Bulgarian
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 6 juny 1606  Rouen (França) | ||
| Mort | 1r octubre 1684 (78 anys) París | ||
| Sepultura | Eglise de Monceaux-l'Abbaye (en)  | ||
| 2n Seient 14 de l'Acadèmia Francesa | |||
| 22 gener 1647 – 1r octubre 1684 ← François Maynard – Thomas Corneille → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Catolicisme | ||
| Formació | Lycée Corneille | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Literatura | ||
| Ocupació | dramaturg, escriptor, traductor, poeta, poeta advocat | ||
| Activitat | 1625 - 1684 | ||
| Membre de | Acadèmia Francesa (1647–1684) | ||
| Gènere | Tragicomèdia, tragèdia i comèdia | ||
| Moviment | Neoclassicisme | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Cònjuge | Marie de Lampérière | ||
| Fills | Pierre Corneille | ||
| Germans | Thomas Corneille Antoine Corneille | ||
Signatura  | |||
      
  | |||
Pierre Corneille (Rouen, 6 de juny de 1606 - París, 1 d'octubre de 1684), dramaturg francès. És considerat un dels més importants dramaturgs francesos del segle xvii, junt amb Molière i Racine. La riquesa i diversitat de la seva obra reflecteixen els valors i els grans interrogants de la seva època.
Provinent d'una família de la burgesia tèxtil, Pierre Corneille, després d'estudiar dret, va treballar com a advocat a Rouen mentre es dedicava a la literatura, com molts llicenciats en dret del seu temps. Primer va escriure comèdies com Mélite, La Place Royale, i tragicomèdies com La il·lusió còmica (1636), Clitandre (c. 1630); i el 1637, El Cid, que va ser un triomf, malgrat les crítiques dels seus rivals i teòrics. També havia produït una tragèdia mitològica (Médée) ja el 1634-35, però no va ser fins al 1640 que va iniciar el camí de la tragèdia històrica —va ser l'últim dels poetes dramàtics de la seva generació a fer-ho —, donant així allò que la posteritat va considerar les seves obres mestres: Horaci, Cinna, Polieucte, Rodogune, Heracli i Nicomedes.
Decebut per la recepció de Pertaritq (1652, durant els problemes de la Fronda), quan l'inici de la seva traducció de La imitació de Jesucrist gaudia d'un èxit de llibreria extraordinari, va decidir abandonar l'escriptura teatral i acabar progressivament la traducció de La imitació. Alguns col·legues seus, assenyalant al seu torn que la Fronda havia provocat un rebuig a la tragèdia històrica i política, de manera similar van deixar d'escriure tragèdies o es van concentrar en el gènere de la comèdia. Temptat ja el 1656 de tornar al teatre amb una tragèdia de gran espectacle que li havia encarregat un noble normand (La Conquête de la Toison d'or, creada a París sis anys després, va ser un dels majors èxits del segle), va ocupar els anys següents a corregir tot el seu teatre per publicar-ne una nova edició acompanyada de discursos crítics i teòrics. Va cedir fàcilment el 1658 a la invitació del superintendent Nicolas Fouquet i va tornar al teatre a principis de 1659 proposant una reescriptura del tema clau de la tragèdia, Èdip. Aquesta obra va tenir molt bona acollida i Corneille va tenir llavors una sèrie d'èxits durant uns anys, però el favor creixent de les tragèdies en què dominava l'expressió del sentiment amorós (de Philippe Quinault, del seu mateix germà Thomas, i finalment de Jean Racine) va relegar les seves creacions. Va deixar d'escriure després de l'èxit mixt de Suréna el 1674. La tradició biogràfica dels segles XVIII i XIX va imaginar un Corneille lluitant amb dificultats materials durant els seus últims anys, però totes les obres de la segona meitat del segle XX revelen que aquest no en va ser el cas i que Corneille va acabar la seva vida amb comoditat.[1]
La seva obra, 32 peces en total, és variada: al costat de comèdies properes a l'estètica barroca, plenes d'invenció teatral com La il·lusió còmica, Pierre Corneille va saber donar un nou poder emocional i reflexiu a la tragèdia moderna, apareguda a França a mitjans del XVII. Lluitant amb l'establiment de les regles del teatre clàssic, va deixar la seva empremta en el gènere a través de les altes figures que va crear: ànimes fortes enfrontades a opcions morals fonamentals (el famós dilema cornelià) com el Cid, que ha de triar entre l'amor i l'honor familiar; August, que prefereix la clemència a la venjança, o Polieucte, situat entre l'amor humà i l'amor de Déu. Si les figures de joves plenes de passió (el Cid, el jove Horaci) s'associen a figures de pares nobles (Don Diègue o el vell Horaci), les figures masculines no haurien de tapar els personatges femenins vibrants de sentiments com Ximena Díaz en El Cid, Camille en Horaci o Cleòpatra, reina de Síria, en Rodogune. També marcat per la força d'un vers alexandrí rítmic que dona peces famoses per la valentia (monòleg de Don Diègue en El Cid, imprecacions de Camille en Horaci) i la força de les màximes en certes lletres («Per conquerir sense perill, triomfem sense glòria», El Cid, II, 2 - «Renuncia al temps, a la teva valentia i al teu rei», darrera línia d'El Cid - «Soc amo de mi mateix com de l'univers», Cinna, V, 3 - «Déu no vol un cor on domini el món» Polieucte, I, 1).
El teatre de Pierre Corneille es fa així ressò dels punts d'inflexió del Gran Siècle, els valors del qual reflecteix també, com l'honor i les grans qüestions, sobre el poder per exemple (el context de la mort de Richelieu i Lluís XIII de França), la qüestió de la civilitat en La mort de Pompeu (1643), o la lluita pel tron en Nicomedes (1651, en el context de la Fronda). Actualment, és un dels autors més representats i, a més, un dels referents de la literatura universal.[2][3]
- ↑ A. Le Gall, Corneille, Flammarion, 1997.
- ↑ «Història i patrimoni». [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ Nathalie Simon «Les auteurs les plus joués au théâtre». Le Figaro, 27-11-2008 [Consulta: 4 setembre 2020].