Un pla de bits d'un senyal discret digital (com una imatge o un so) és un conjunt de bits corresponents a una posició de bit donada en cada un dels números binaris que representen el senyal.[1]
Per exemple, per a la representació de dades de 16 bits, hi ha 16 plans de bits: el primer pla de bits conté el conjunt dels bits més significatius, i el setzè conté els bits menys significatius.
És possible veure que el primer pla de bits dona els bits més aproximats però com més crítica és l'aproximació dels valors d'un mitjà, i més alt és el nombre del pla de bits, menor és la seva contribució a la plataforma final. Per tant, l'addició d'un pla de bits dona una millor aproximació.
Si un bit en l'enèsim pla de bits en un conjunt de dades de m bits s'estableix en 1, aporta amb un valor de 2(m-n), en cas contrari, no aporta res. Per tant, els plans de bits poden aportar la meitat del valor del pla de bits anterior. Per exemple, en una representació de 8 bits amb valor 10.110.101 (181 en decimal) els pla de bits funciona de la següent manera:
Pla de bits | Valor | Aportació | Total acumulat |
---|---|---|---|
1r | 1 | 1 * 27 = 128 | 128 |
2n | 0 | 0 * 2⁶ = 0 | 128 |
3r | 1 | 1 * 2⁵ = 32 | 160 |
4t | 1 | 1 * 24 = 16 | 176 |
5è | 0 | 0 * 23 = 0 | 176 |
6è | 1 | 1 * 2² = 4 | 180 |
7è | 0 | 0 * 2¹ = 0 | 180 |
8è | 1 | 1 * 20 = 1 | 181 |
El nom de pla de bits s'utilitza de vegades com a sinònim de mapa de bits; però, tècnicament, el primer es refereix a la ubicació de les dades en la memòria i el segon a les pròpies dades.[2]
Un dels aspectes de la utilització de plans de bits és la determinació de si un pla de bits és soroll o conté informació significativa.
Un mètode per al càlcul d'això és comparar cada píxel (X, Y) amb els tres píxels adjacents (X-1, I), (X, I-1) i (X-1, i-1). Si el píxel és el mateix que almenys dos dels tres píxels adjacents, no és soroll. Una pla de bits amb soroll tindrà entre un 49% i un 51% de píxels que són soroll.[3]
Els bits se solen agrupar en mapes (de bits), una tècnica de representació d'una imatge mitjançant una sèrie de línies i columnes, de píxels. Clarament, passem de quelcom analògic a quelcom digital i d'aquesta manera la transmissió, la impressió i la transformació d'imatges és possible per via electrònica. Cada píxel d'aquestes sèries té un codi, el que es coneix com a codificació. Aquesta ve determinada per dos àmbits, la resolució de la imatge, que correspon al nombre total de píxels, i la profunditat de color, que correspon a la quantitat d'informació de cada píxel, determinant, per tant, la qualitat de la imatge.